BANANA Republic

Probabilitats del sorteig de la Champions 2011-2012

2011-12-13T09:30:00.005+01:00

Us presento el càlcul de probabilitats que he fet respecte als possibles aparellaments de l'eliminatòria de vuitens de final de la UEFA Champions League.

Mètode seguit:

1. Cada primer de grup s'ha d'enfrontar amb un segon de grup. Els primers de grup són Bayern, Inter, Benfica, R. Madrid, Chelsea, Arsenal, Apoel i Barça. Els segons de grup són Napoli, CSKA, Basilea, O. Lió, B. Leverkusen, O. Marseille, Zenit i Milan.

2. En primer lloc, es calculen totes les possibles permutacions dels equips segons de grup que són 8! = 40320. Cada permutació és una ordenació dels equips segons de grup que s'aparellarien amb els equips primers de grup en l'ordre Bayern, Inter, Benfica, R. Madrid, Chelsea, Arsenal, Apoel i Barça. És a dir, la permutació (CSKA, O. Lió, Basilea, Napoli, B. Leverkusen, O. Marseille, Milan i Zenit) generaria els aparellaments següents: CSKA – Bayern, O. Lió – Inter, Basilea – Benfica, Napoli – R. Madrid, B. Leverkusen – Chelsea, O. Marseille – Arsenal, Milan – Apoel i Zenit – Barça.

3. S'aplica la restricció que no es poden enfrontar dos equips que hagin format part del mateix grup en la fase prèvia. Per exemple, s'eliminen totes les permutacions que aparellen a Bayern i Napoli. Aquesta restricció s'aplica per als vuit grups.

4. S'eliminen totes les permutacions que aparellen als equips que juguen en la mateixa lliga. És a dir, s'eliminen les combinacions que inclouen els aparellaments següents: Bayern – B. Lerkusen, Inter – Napoli i Inter – Milan.

5. Després de fer això queden 9.147 casos possibles. A partir d'aquí ja es poden calcular els percentatges de tots els possibles aparellaments. El resultat és el següent:

	Napoli	CSKA	Basilea	O.Lió	B.Lev.	O.Mars.	Zenit	Milan
Bayern	0,0%	16,9%	15,8%	15,8%	0,0%	15,8%	15,8%	19,8%
Inter	0,0%	0,0%	19,2%	19,2%	23,2%	19,2%	19,2%	0,0%
Benfica	16,5%	13,7%	0,0%	12,8%	15,3%	12,8%	12,8%	16,0%
Madrid	16,5%	13,7%	12,8%	0,0%	15,3%	12,8%	12,8%	16,0%
Chelsea	16,9%	14,1%	13,2%	13,2%	0,0%	13,2%	13,2%	16,4%
Arsenal	16,5%	13,7%	12,8%	12,8%	15,3%	0,0%	12,8%	16,0%
Apoel	16,5%	13,7%	12,8%	12,8%	15,3%	12,8%	0,0%	16,0%
Barça	17,0%	14,1%	13,3%	13,3%	15,8%	13,3%	13,3%	0,0%

Quant al Barça (i el curiosament també al Madrid), la probabilitat més alta és enfrontar-se amb el Napoli, encara que no existeixen grans diferències entre les diferents probabilitats.

Probabilitats del sorteig de la Champions 2010-2011

2010-12-15T00:00:00.005+01:00

Us presento el càlcul de probabilitats que he fet respecte als possibles aparellaments de l'eliminatòria de vuitens de final de la UEFA Champions League.

Mètode seguit:

Cada primer de grup s'ha d'enfrontar amb un segon de grup. Els primers de grup són Totenham, Schalke 04, Manchester Utd., Barcelona, Bayern, Chelsea, R. Madrid i Shaktar Donetsk. Els segons de grup són Inter, Olympique Lyonnaise, València, Copenhague, Roma, Olympique Marseille, Milan i Arsenal.En primer lloc, es calculen totes les possibles permutacions dels equips segons de grup que són 8! = 40320.
Cada permutació és una ordenació dels equips segons de grup que s'aparellarien amb els equips primers de grup en l'ordre Totenham, Schalke 04, Manchester Utd., Barcelona, Bayern, Chelsea, R. Madrid i Shaktar Donetsk. És a dir, la permutació (Olympique Lyonnaise, València, Inter, Roma, Olympique Marseille, Copenhague, Arsenal, Milan) generaria els aparellaments: Totenham - Olympique Lyonnaise, Schalke 04 - València, Manchester Utd. - Inter, Barcelona - Roma, Bayern - Olympique Marseille, Chelsea - Copenhague, R. Madrid - Arsenal i Shaktar Donetsk - Milan
S'aplica la restricció que no es poden enfrontar dos equips que hagin format part del mateix grup en la fase prèvia. Per exemple, s'eliminen totes les permutacions que aparellen Totenham i Inter. Aquesta restricció s'aplica per als vuit grups.
S'eliminen totes les permutacions que aparellen els equips que juguen a la mateixa lliga, és a dir s'eliminen les combinacions que inclouen els aparellaments següents: Totenham - Arsenal, Manchester Utd. - Arsenal, Chelsea - Arsenal, Barcelona - València i R. Madrid - València.
Després de fer això queden 6304 possibilitats. A partir d'aquí ja es poden calcular els percentatges de tots els possibles aparellaments. El resultat és el següent:

	Int	OL	Val	Cop	Rom	OM	Mil	Ars
Tot	0,0%	15,2%	23,0%	15,6%	15,2%	15,6%	15,6%	0,0%
Sch	12,3%	0,0%	17,2%	12,1%	11,9%	12,3%	12,1%	22,1%
ManU	16,9%	16,4%	0,0%	16,7%	16,4%	16,9%	16,7%	0,0%
Bar	14,8%	14,1%	0,0%	0,0%	14,1%	14,8%	14,4%	27,9%
Bay	12,3%	11,9%	17,2%	12,1%	0,0%	12,3%	12,1%	22,1%
Che	15,6%	15,2%	23,0%	15,6%	15,2%	0,0%	15,6%	0,0%
RMa	14,8%	14,1%	0,0%	14,4%	14,1%	14,8%	0,0%	27,9%
Sha	13,5%	13,2%	19,6%	13,5%	13,2%	13,5%	13,5%	0,0%

Pel que fa al Barça (i el curiosament també al Madrid), la probabilitat més alta és enfrontar-se amb el l'Arsenal, amb el doble de probabilitat que qualsevol altre aparellament.

2 a 1

2010-10-06T22:23:00.003+02:00

No, no es tracta de cap resultat d'un partit de futbol. Avui TV3 ha informat de les dades de persones que, a Espanya, no obtenen el graduat escolar perquè no superen l'educació obligatòria. La xifra de la vergonya és el 31%, el doble de la mitjana de la UE que se situa al voltant del 15%. (2 a 1).

És curiós, també, que la xifra d'aturats a Espanya se situï en el 20% de la població activa que té ganes de treballar. Justament el doble que la mitjana de la UE. (2 a 1).

Per acabar aquesta ignominiosa estadística, no puc deixar d'esmentar que el percentatge de PIB que l'estat espanyol inverteix en recerca, desenvolupament i innovació és, també, la meitat de la mitjana dels països de la UE. (1 a 2).

Serà casualitat que es donin totes aquestes xifres de manera simultània?

TOTS AMB EL BARÇA….HO ACONSEGUIREM….PASSA-HO

2010-04-22T09:23:00.000+02:00

TOTS AMB EL BARÇA….HO ACONSEGUIREM….PASSA-HO

Benvolgut consocis, arrendataris de carnet i afició blau grana,

Portem 1 any i mig gaudint d’un espectacle que mai s’havia vist sobre un camp de futbol, hem viscut en l'opulència i l’excés… aquest equip que tot sol ha aconseguit donar-nos els millors mesos de la nostra vida i fer-nos sentir orgullosos dels colors que portem al cor cada un de nosaltres…

L’equip està cansat i en ocasions sembla col·lapsat, però ni molt menys abatut o derrotat !!! Aquest equip ha de dir encara l’última paraula, no ho dubteu !!!

Però ara ens toca a nosaltres, ara ens toca a l’afició més freda, cívica i a vegades acomodada, agrair-los tot aquest temps viscut creant un infern al Camp nou el pròxim dimecres 28/04/2010 contra l’Inter.

Els que vagin al camp hauran d’estar 3 hores abans al camp, vestits amb els nostres colors i creant un ambient intimidador per l’adversari.

Els que no puguin assistir-hi hauran d’engalanar balcons, finestres… Barcelona i tot Catalunya s’ha de vestir de Blaugrana !!!

Perquè els hi devem ……….. perquè el club, l’equip, el cos tècnic, en Pep …ara ens necessiten a nosaltres !!!!

El pròxim dimecres Barcelona ha de estar plena dels nostres colors …

No ho dubteu… PASSAREM !!!! PASSAREM !!!! Amb el suport de tots !!! PASSAREM !!!!

Si us plau, re-envia aquest email a tots els culés que coneguis o crea el teu escrit i re-envia’l a tothom.

ENS VEIEM A MADRID !!!!

Dietes miraculoses

2010-01-09T13:01:00.018+01:00

Passades les festes de Nadal, Cap d'any i Reis qui no ha posat algun quilo de més a la seva motxilla? No ens enganyem, aquestes festes són propenses a als excessos gastronòmics i alcohòlics i, a més, el clima i els compromisos amb la família i les amistats no són el millor estímul per rebaixar aquests quilets de més amb l'activitat física.

És en aquests dies de temporal hivernal quan molta gent s'adona que ja ha començat l'inexorable cursa que, en menys temps que no ens pensem, ens portarà a torrar-nos miserablement sota el sol implacable a piscines i platges. L'operació biquini o banyador (no siguem sexistes) ja ha donat el tret de sortida.

Aquesta època de l'any és quan apareixen les dietes miraculoses que ens permeten perdre pes en poc temps i, millor encara, amb poc esforç i sacrifici. Els experts opinen que aquests tipus de dietes són només efectives a curt termini, però a la llarga els quilos que han desaparegut tan ràpid tornen a ocupar aquelles parts de la nostra anatomia que havíem aconseguit rebaixar.

Ara bé, hi ha alguna dieta que sigui realment efectiva i que ens permeti rebaixar el nostre pes en un temps rècord i sense que aquells quilos tornin per torturar-nos? La sorprenent resposta a aquesta pregunta és que sí. Hi ha una manera de perdre pes a una velocitat de vertigen i amb la possibilitat que aquesta pèrdua sigui perllongada o definitiva. A més, aquesta dieta miraculosa no requereix més esforç que pitjar un parell de botons. Res més.

Com ho fem?

En primer lloc, cal recordar alguns principis bàsics de la física, cosa que ens permetrà entendre el raonament que faré a continuació:

El pes és una força que es produeix per l'atracció gravitatòria d'una massa sobre una altra.
El pes a la superfície de la Terra es calcula com el producte d'una constant g per la massa (en quilograms) d'un objecte (o d'una persona).
En general, la força d'atracció gravitatòria entre dos cosos s'obté aplicant la fórmula següent: F = G * m₁ * m₂ / d² on G és la constant de gravitació universal, m₁ i m₂ són les masses dels dos cossos que s'atreuen mútuament i d és la distància que separa aquests dos cosos.
A la superfície de la Terra, la força d'atracció (pes) es pot calcular, aplicant la fórmula anterior, de la manera següent F = G * (massa de la Terra) * (massa de l'objecte) / (radi de la Terra)².
En aquesta fórmula apareixen les constants següents: G = 6,673 · 10^-11 m³ kg^-1 s^-2, massa de la Terra = 5,9742 × 10²⁴ kg, radi de la Terra = 6378,137 km.
Substituint les constants a la fórmula de l'apartat 4 tenim F = 9,79982305 * (massa de l'objecte), i d'aquí és d'on surt la famosa constant (que en realitat no és tan constant) de la gravetat a la Terra g = 9,79982305 m s^-2. Segurament recordareu que, a l'escola, us deien que g = 9,8 m s^-2 (que és una aproximació força bona).

La qüestió és que, per aplicar aquesta fórmula del pes, suposem que l'objecte (o persona) es troba a la superfície de la Terra. Si allunyem l'objecte del centre de la Terra, augmentarem la distància d que apareix en la fórmula del pes i, per art de màgia, el pes de l'objecte es veurà reduït automàticament. Ens estem apropant, doncs, a la dieta miraculosa de la qual us parlava.

De quines maneres podem augmentar, sense esforç, la nostra distància al centre de la Terra? Podem agafar un avió, però això ens implicarà un cert esforç (ni que sigui econòmic). A més, l'avió tard o d'hora es quedarà sense combustible i haurà d'aterrar. Només si aterra en un punt més elevat que el d'enlairament hauríem aconseguit alguna cosa. També podríem pujar a una muntanya, però entendreu que això també suposa un esforç.

La clau per aconseguir el nostre objectiu la trobem en aquest article de la Wikipèdia. Fa pocs dies s'ha inaugurat el gratacels més alt del món, la torre Burj Khalifa, a Dubai, amb una alçària de 828 metres! Si repetim el càlcul del pes en el punt més alt d'aquest edifici ens trobem amb una sorpresa interessant: F = G * (massa de la Terra) * (massa de l'objecte) / (radi de la Terra + 828 m)². Si substituïm pel valor de les diferents constants trobem que F = 9,79727914 * (massa de l'objecte). On abans teníem 9,79982305 m s^-2, ara tenim 9,79727914 m s^-2. Això suposa una reducció d'un modest 0,026% en la constant d'atracció gravitatòria. Però potser no és una reducció tan modesta com pugui semblar.

Els ascensors de la torre Burj Khalifa viatgen a una velocitat d'uns 10 metres per segon, de manera que és possible pujar al punt més alt de la torre en 82,8 segons = 1,38 minuts. Així doncs, podem reduir un 0,026% el nostre pes en tan sols 1,38 minuts amb el simple gest de pitjar els botons de l'ascensor. L'esforç, per tant, és gairebé negligible. Hi haurà qui dirà que un 0,026% de reducció del pes no és gaire cosa, però aquí és on entra el factor temps. Un 0,026% de pèrdua de pes en tan sols 1,38 minuts vol dir que, si mantenim el mateix ritme durant una hora, la pèrdua de pes ja seria d'un 1,1286%. Si seguim perdent pes al mateix ritme durant 24 hores, la rebaixa seria ja del 27,0875%. No estaria gens malament. Més d'un quart del nostre pes hauria desaparegut en tan sols un dia. En menys de quatre dies el nostre pes seria 0.

Digueu-me si aquesta no és la dieta més miraculosa que us hagin explicat.

La divisió de Cassini

Malauradament, aquí parlem només de pes. La nostra massa (els nostres quilos) es veuria inalterada en aquest hipotètic experiment.

Probabilitats del sorteig de la Champions 2009-2010

2009-12-14T18:11:00.005+01:00

Us presento el càlcul de probabilitats que he fet respecte als possibles aparellaments de l'eliminatòria de vuitens de final de la UEFA Champions League.

Mètode seguit:

Cada primer de grup s'ha d'enfrontar amb un segon de grup. Els primers de grup són Girondins, Manchester United, R. Madrid, Chelsea, Fiorentina, Barça, Sevilla i Arsenal. Els segons de grup són Bayern, CSKA, Milan, Porto, O. Lyon, Inter, Stuttgart i Olympiacos.
En primer lloc, es calculen totes les possibles permutacions dels equips segons de grup que són 8! = 40320. Cada permutació és una ordenació dels equips segons de grup que s'aparellarien amb els equips primers de grup en l'ordre Girondins, Manchester United, R. Madrid, Chelsea, Fiorentina, Barça, Sevilla i Arsenal. És a dir, la permutació (Inter, Porto, Stuttgart, CSKA, Olympiacos, Milan, O. Lyon, Bayern ) generaria els aparellaments: Girondins - Inter, ManU - Porto, R. Madrid - Stuttgart, Chelsea - CSKA, Fiorentina - Olympiacos, Barça - Milan, Sevilla - O. Lyon i Bayern - Arsenal.
S'aplica la restricció que no es poden enfrontar dos equips que hagin format part del mateix grup en la fase prèvia. Per exemple, s'eliminen totes les permutacions que aparellen Girondins i Bayern. Aquesta restricció s'aplica per als vuit grups.
S'eliminen totes les permutacions que aparellen els equips que juguen a la mateixa lliga, és a dir s'eliminen les combinacions que inclouen els aparellaments següents: Fiorentina - Inter, Fiorentina - Milan i Girondins - O. Lyon.
Després de fer això queden 9094 possibilitats. A partir d'aquí ja es poden calcular els percentatges de tots els possibles aparellaments. El resultat és el següent:

	Bay	CSKA	Mil	Por	Lyon	Int	Stu	Oly
Gir	0,0%	15,3%	19,3%	15,3%	0,0%	19,3%	15,3%	15,3%
ManU	13,1%	0,0%	16,0%	12,8%	16,5%	16,0%	12,8%	12,8%
RMa	13,6%	13,2%	0,0%	13,2%	17,0%	16,5%	13,2%	13,2%
Che	13,1%	12,8%	16,0%	0,0%	16,5%	16,0%	12,8%	12,8%
Fio	20,4%	19,9%	0,0%	19,9%	0,0%	0,0%	19,9%	19,9%
Bar	13,6%	13,2%	16,5%	13,2%	17,0%	0,0%	13,2%	13,2%
Sev	13,1%	12,8%	16,0%	12,8%	16,5%	16,0%	0,0%	12,8%
Ars	13,1%	12,8%	16,0%	12,8%	16,5%	16,0%	12,8%	0,0%

Pel que fa al Barça, la probabilitat més alta és enfrontar-se amb el Milan o l'Olympique de Lyon, si bé el fet que hi hagi molt poques combinacions eliminades per coincidència en la mateixa lliga fa que no hi hagi variacions importants en els valors de la taula.

D'on surt el nombre pi? (Primera part)

2009-01-03T17:23:00.019+01:00

Fa molt de temps que vaig començar el primer capítol d'una sèrie dedicada al nombre π i avui enceto el segon. En aquest capítol intentaré desvetllar una part del misteri: d'on surt el nombre π?

Des de l'escola primària sabem que el nombre pi estableix la relació entre el diàmetre d'una circumferència i el seu perímetre. Si p és el perímetre de la circumferència i d = 2*r n'és el diàmetre (i r el radi), sabem que p = π*d = 2*π*r. Però aquesta no és l'única relació famosa del nombre π. π també estableix la relació entre la superfície d'un cerce i el quadrat del seu radi. O sigui, si A és l'àrea d'un cercle sabem que A = π*r². Per tant, el nombre π apareix relacionat amb cercles i circumferències en dues de les seves propietats bàsiques: la relació entre el perímetre i el diàmetre i la relació entre l'àrea i el quadrat del seu radi.

En aquest article, ens centrarem en trobar que, efectivament, el misteriós nombre π estableix la relació entre el perímetre d'una circumferència i el seu diàmetre. Considerem, en primer lloc, la semicircumferència de la figura següent:

Figura 1: Semicircumferència dividida en 4 triangles

Suposem que volem conèixer el perímetre p d'aquesta semicircumferència. El valor hauria de ser la meitat del perímetre de la circumferència completa, és a dir, p = π*r. Una manera aproximada de fer-ho seria dividir la semicircumferència en quatre triangles idèntics (dibuixats en color vermell), mesurar el costat l del triangle, i sumar els quatre costats que queden compresos en els quatre arcs de la figura. Així doncs, 4*l seria una primera aproximació del perímetre de la semicircumferència.

Calcularem, ara, quan val aquest costat l amb el qual podrem aproximar el valor del perímetre. Per fer-ho, ampliarem una mica un d'aquests quatre triangles:

Figura 2:Ampliació d'un dels triangles

Ara ja podem aplicar trigonometria elemental per trobar la meitat del costat (l/2), valor a partir del qual ja podrem calcular el perímetre aproximat de la semicircumferència:

D'aquesta equació podem deduir que:

A més, el valor de l'angle theta és la quarta part de l'arc d'una semicircumferència θ = 180⁰ / 4 = 45⁰. Ara ja tenim tots els ingredients necessaris per aproximar el perímetre p:

Així doncs, una primera aproximació del perímetre s'aconsegueix multiplicant el radi r per 8*sin(22,5⁰). De manera que una primera aproximació de π seria la següent: 8*sin(22.5⁰) = 3,06146745892072. No està gens malament per a una primera aproximació. L'error comès respecte al valor "real" de π és de tot just un 2.5%.

Com podem apropar-nos més al valor de π? La resposta és força senzilla. Havíem dividit la semicircumferència en 4 triangles. Què passa si en fem 8? Ens trobarem, llavors, amb la figura següent:

Figura 3: Semicircumferència dividida en 8 triangles

Si procedim exactament de la mateixa manera que abans, ara podem calcular una millor aproximació del perímetre:

Ara l'angle θ és la meitat que abans, perquè tenim 8 triangles en comptes de 4. Així doncs, θ = 22,5⁰. La nova aproximació de π es pot calcular com a 16*sin(11,25⁰) = 3,12144515225805. Sembla que cada cop ens anem apropant més al valor 3,14159265358979... que esperàvem.

Podem continuar aquest procés, duplicant el nombre de triangles tantes vegades com vulguem i, d'aquesta manera, ens anirem apropant cada cop més al valor de π. Aquí teniu una taula amb els valors aproximats de π que s'obtenen a mida que anem duplicant el nombre (n) de triangles:

Veiem que amb 2²⁴ triangles trobem un valor de π amb 15 xifres decimals exactes.

La divisió de Cassini

Els egipcis, quan havien de calcular la superfície d'un cercle el que feien era aproximar l'àrea del cercle amb l'àrea d'un quadrat que tenia el costat igual a 8/9 el radi del cercle. Això dóna una àrea aproximada del cercle de [(8/9)*2*r]². És a dir, l'aproximació de π a l'antic Egipte era de (64/81)*4 = 256 / 81 = 3,1604938271604938.... L'error comès amb aquesta aproximació és de només el 0.6%. Aquesta aproximació és igual de bona que la que s'obté amb el mètode descrit en aquest article fent servir 8 triangles. No està gens malament tot considerant que els egipcis no disposaven dels coneixements de geometria i trigonometria que trigarien segles a arribar.

The Twilight Zone

2008-12-27T04:00:00.007+01:00

You unlock this door with the key of imagination. Beyond it is another dimension: a dimension of sound, a dimension of sight, a dimension of mind. You're moving into a land of both shadow and substance, of things and ideas. You've just crossed over into... the Twilight Zone.

Este post está escrito en catalán. Podéis encontrar una versión en castellano en el YOYA blog.

Aquesta història, tan increïble com certa, s'inicia l'any 1997, quan el Barça viu els primers moments convulsos del postcruyffisme. Un equip impressionant, dirigit per Sir Bobby Robson, amb Ronaldo, Giovanni, De la Peña, Popescu, Guardiola, Pizzi i Luis Enrique, entre d'altres, va destrossar tots els seus rivals en les rondes de Copa i la Recopa, imponent-se en sengles finals. En la Lliga, un Madrid pragmàtic i efectiu, dirigit per en Fabio Capello, va aconseguir la victòria final per un estretíssim marge sobre els blaugranes.

Malgrat la gran temporada, en Josep Lluís Núñez, el president, se sabia contra les cordes. D'una banda, els cruyffistes ni oblidaven ni perdonaven la manera en que es va despatxar l'entrenador que, per a molts, havia canviat la història del club, fins llavors perdedor, per a sempre. D'altra banda, la fuita d'en Ronaldo a l'Inter de Milà feia trontollar la mateixa institució, per a gran alegria de la premsa de Madrid. En un moment de gran feblesa, en Núñez va demanar consell a en Joan Gaspart, la seva indiscutible mà dreta, qui el va sorprendre amb una proposta excèntrica i estranyament agosarada. En Gaspart sabia que a la ciutat s'allotjava el mentalista indi Prasanta Najiv, de reconegut prestigi internacional. El professor Najiv s'havia fet famós en predir, amb sorprenent exactitud, diversos terratrèmols que havien fuetejat l'Orient Pròxim, i s'allotjava a l'hotel Rey Juan Carlos I, motiu pel qual en Joan Gaspart tenía accés directe al gurú

-Josep Lluís, sé que el que et diré no entra dins del que és raonable, però estem en temps difícils i crec que conec una persona que podria ajudar-nos. Aquesta persona s'allotja en un dels meus hotels en aquest mateix moment –va comentar en Gaspart.

-De qui es tracta? -inquirí en Núñez amb gest seriós.

-Sé que em prendràs per un sonat si t'ho dic. El millor és que anem a veure'l i, si no et convenç el que et digui, no perdem gens intentant-ho.

En Núñez, amb més escepticisme que una altra cosa, va decidir acceptar l'oferta d'en Gaspart, i tots dos es van dirigir immediatament a l'hotel on s'allotjava en Najiv. Donada la posició d'en Gaspart, no va trigar més que uns minuts a concertar una entrevista directa amb el gurú.

-En què puc ajudar-los? -va dir l'indi en un correctíssim castellà encara que amb un accent lleugerament estrany-. No us sorprengueu per l'idioma -va afegir-. Vaig passar alguns anys assessorant una multinacional del petroli a Mèxic.

Aquesta referència va semblar tranquil·litzar el president Núñez.

-Professor -va començar en Gaspart-, disculpi la nostra intromissió en el seu descans. Hem vingut a veure'l per demanar-li consell, doncs vostè està reconegut com a futuròleg de gran experiència i compta amb un excel·lent historial d'encerts. Segurament ja sap qui som. Ens agradaria saber què podem fer per garantir l'èxit del Barça en el futur. Més concretament, sabria dir-nos com podem aconseguir la segona Champions de la nostra història?

En aquell moment, en Prasanta Najiv va entrar en un profund trànsit. Durant diversos minuts, que van semblar una eternitat, el gurú no va deixar de proferir una cantarella paorosa i inintel·ligible. Finalment, en Najiv es va apropar a en Núnez i li xiuxiuejar a cau a d'orella:

-He vist el Barça guanyant la seva segona Champions en el futur.

Tot seguit, el gurú li va xiuxiuejar el nom de dos jugadors de l'onze titular del Barça a la final de la segona Champions i, támbé, la nacionalitat de l'entrenador. En Najiv va assegurar que no podia donar més detalls, ja que les seves visions mai no eren completes. Altrament, ja s'hauria fet milionari jugant a la loteria.

En Núñez es va sentir més que satisfet i confiat en comprovar que un dels dos jugadors ja formava part de la plantilla. Aquell mateix estiu, el club va fitxar el segon jugador que li va recomanar el gurú indi. A més, pocs dies més tard de la trobada amb el mentalista, en Núñez confirmava el relleu de Robson a la banqueta i el fitxatge de l'entrenador holandès Louis Van Gaal.

Tots sabem com acabaria la història. De la segona Champions, res no es va saber durant el mandat de Núñez, qui, sotmès a una pressió insuportable per l'entorn, es va veure obligat a cedir i dimitir del seu càrrec. Dolgut, i amb un sentiment d'enorme ràbia i impotència, en recollir els seus estris del despatx, Núñez va ensopegar un tros de paper en el qual havia gargotejat les recomanacions d'en Prasanta Najiv. El va estrènyer amb la seva mà i el va llançar, fet una bola, a la paperera. Però en Núñez no havia nascut per ser jugador de bàsquet i, després de xocar contra la vora de la cistella, la bola de paper va rodar lentament fins a desaparèixer per darrere d'una prestatgeria.

El relleu en la presidència el va assumir en Joan Gaspart qui, després de dos anys de sonats fracassos, es trobava al despatx del president reflexionant sobre el futur. Estem en l'estiu de l'any 2002 i la situació del club estava assolint un punt insostenible. “Necessitem un canvi”, es va dir Gaspart, i va decidir per començar per canviar la decoració del despatx presidencial. En desplaçar una prestatgeria va aparèixer la bola de paper que contenia els secrets xiuxiuejats per en Najiv a en Núñez. En llegir-la, en Gaspart va esclatar en mil rialles. Com no podia ser d'una altra manera, en Núñez s'havia equivocat de jugadors. Un pessigolleig va recórrer el cos d'en Gaspart en notar que els dos jugadors que apareixien en el gargot, aquesta vegada sí, ja formaven part l'actual plantilla del primer equip. En Gaspart va desarrugar el paper, el va desar en una carpeta i el va etiquetar com a “Fórmula per guanyar la segona Champions”. Va afegir-hi unes quantes ratlles per a explicar la reunió amb el gurú Najiv i va col·locar el document acuradament a l'arxivador. Uns dies després Louis Van Gaal era presentat com a entrenador del FC Barcelona.

“No hase falta desir” com va acabar la història. En Gaspart va haver de dimitir del càrrec “per caritat cristiana” i en Laporta s'alçà amb la presidència a l'estiu de 2003. El més curiós fou que, en realitzar la revisió documental dels arxius, va ser en Joan Laporta en persona qui va ensopegar el document, i no va poder evitar esbossar un somriure en pensar com de passerells que havian estat els seus predecessors en creure's aquella història. No obstant això, va voler el destí que que, pocs dies més tard, l'holandès Frank Rijkaard fos presentat com a entrenador i, molt més curiós, aquell estiu es va produir un fitxatge el nom del qual coincideix amb un dels dos jugadors recomanats per en Prasanta Najiv. Encara més sorprenent va ser veure com, a l'estiu de 2004, el club fitxava un jugador que també es deia com a apareixia escrit al paper d'en Núñez. Finalment, aquests dos jugadors van ser titulars a la final de París amb l'holandès Frank Rijkaard a la banqueta. Un cop més, les increïbles prediccions d'en Prasanta Najiv s'havien complert al peu de la lletra.

Gallina de piel: quins eren els noms gargotejats al paper d'en Núñez i a quins jugadors es corresponen en els mandats de Núñez, Gaspart i Laporta?

Hay que sejir trafajando: sembla que en Ramón Calderón es va entrevistar amb en Najiv a l'estiu de 2006 i que aquest li va donar el nom d'un jugador titular en la consecució de “la décima”. El nom d'aquest jugador és Diarra.

Probabilitats del sorteig de la Champions 2008-2009

2008-12-11T00:28:00.009+01:00

Us presento el càlcul de probabilitats que he fet respecte als possibles emparellaments de l'eliminatòria de vuitens de final de la UEFA Champions League.

Mètode seguit:

Cada primer de grup s'ha d'enfrontar amb un segon de grup. Els primers de grup són Roma, Panathinaikos, Barça, Liverpool, Manchester Utd., Bayern de Munich, Porto i Juventus. Els segons de grup són Chelsea, Inter, Sporting de Portugal, Atlético de Madrid, Vila-real, Olympique de Lyon, Arsenal i R. Madrid.
En primer lloc, es calculen totes les possibles permutacions dels equips segons de grup que són 8! = 40320. Cada permutació és una ordenació dels equips segons de grup que s'emparellarien amb els equips primers de grup en l'ordre Roma, Panathinaikos, Barça, Liverpool, Manchester Utd., Bayern de Munich, Porto i Juventus. És a dir, la permutació (Sporting, Chelsea, Olympique, R. Madrid, Inter, Atlético, Arsenal, Vila-real) generaria els emparellaments: Roma - Sporting, Panathinaikos - Chelsea, Barça - Olympique, Liverpool - R. Madrid, Manchester Utd. - Inter, Bayern de Munich - Atlético, Porto - Arsenal i Juventus - Vila-real.
S'aplica la restricció que no es poden enfrontar dos equips que hagin format part del mateix grup en la fase prèvia. Per exemple, s'eliminen totes les permutacions que emparellen Roma i Chelsea. Aquesta restricció s'aplica per als vuit grups.
S'eliminen totes les permutacions que emparellen els equips que juguen a la mateixa lliga, és a dir s'eliminen les combinacions que inclouen els emparellaments següents: Roma - Inter, Barça - Atlético, Barça - Vila-real, Barça - R. Madrid, Liverpool - Chelsea, Liverpool - Arsenal, ManU - Chelsea, ManU - Arsenal, Porto - Sporting i Juventus - Inter.

Després de fer això queden 2988 possibilitats. A partir d'aquí ja es poden calcular els percentatges de tots els possibles emparellaments. El resultat és el següent:

	Che	Int	Spo	AtM	Vill	Lyon	Ars	RMa
Roma	0,0%	0,0%	16,6%	17,2%	17,2%	13,2%	19,5%	16,3%
Pan	16,4%	0,0%	13,7%	14,4%	14,4%	11,1%	16,6%	13,5%
Bar	29,2%	24,2%	0,0%	0,0%	0,0%	18,1%	28,5%	0,0%
Liv	0,0%	21,9%	20,4%	0,0%	21,2%	16,0%	0,0%	20,5%
ManU	0,0%	21,9%	20,4%	21,2%	0,0%	16,0%	0,0%	20,5%
Bay	15,7%	14,4%	13,2%	13,8%	13,8%	0,0%	15,9%	13,1%
Por	19,5%	17,7%	0,0%	16,9%	16,9%	13,0%	0,0%	16,1%
Juv	19,2%	0,0%	15,6%	16,5%	16,5%	12,7%	19,5%	0,0%

Pel que fa al Barça, la probabilitat més alta és viatjar a Londres, ja sigui per jugar contra l'Arsenal (28,5%, la segona probabilitat més alta de la taula) o contra el Chelsea (29,2%, la probabilitat més alta).

Twilight

2008-12-09T19:14:00.006+01:00

Feia dies que no escrivia (un any gairebé) i m'he proposat, com a tasca per a l'any vell, ressuscitar, en la mesura del possible, el meu blog. Per tal de fer la feina més suportable, he decidit intentar fer posts més curtets i així potser en podré fer tres o quatre al mes. A veure si me'n surto.

Avui només volia recomanar molt efusivament l'estrena cinematogràfica que ha causat sensació als EUA: Twilight (El crepuscle). Vaig anar a veure la pel·lícula sense gaire idees preconcebudes i la veritat és que em va sorprendre molt favorablement. Feia temps que no veia una pel·lícula que em semblés tan rodona i ben resolta. No em vaig avorrir ni un segon, i això és força destacable per a un metratge de més de dues hores.

Per aquells que vulgueu saber-ne més, sense desvelar cap detall important de l'argument, us diré que aquesta obra es pot aconseguir de la manera següent: poseu, en una coctelera, 1/5 part de high school, 1/5 part de vampirs, 1/5 part de superherois, 1/5 part de melodrama (incloent els problemes típics d'identitat d'una adolescent filla de pares divorciats), 1/5 part d'efectes especials estil Matrix, unes gotes de granadina i un cop d'angostura, sacsegeu una bona estona, i apareixerà, per art de màgia aquest producte rodó, original i molt entretingut. És força sorprenent com, la combinació d'aquests elements tan recorrents en el cinema modern, hagi pogut produir una obra d'aquestes característiques.

Nivell de recomanació 4,5 / 5.

Oh Cànon!

2008-01-25T19:45:00.000+01:00

Sí, ja sé que el joc de paraules amb el títol de la cançó de Neil Sedaka no és gaire afortunat, però abans d'escriure el segon capítol sobre el nostre amic nombre pi (que tanta expectació ha comportat, atès que em plouen els missatges tot demanant la publicació de la/es seqüela/es del primer capítol) vull dedicar l'article d'aquesta setmana al cànon digital que els nostres amics de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) apliquen a diversos productes des del passat 1 de gener.

Com podreu consultar a diverses fonts, algunes de les quantitats que recapta l'SGAE amb el famós cànon digital són les següents:

Discs durs externs: 12 euros
Aparells gravadors de TV amb disc dur: 12 euros
Reproductors d'àudio i vídeo digital (coneguts popularment com a MP3 i MP4): 3,15 euros
Memòries USB i memòries flaix en general: 0,30 euros
Telèfon mòbil: 1,50 euros

Evidentment, moltes d'aquestes xifres poden semblar un abús. Suposar que un DVD gravador de TV amb disc dur es farà servir per emmagatzemar (en part) continguts amb propietat intel·lectual dels afiliats de l'SGAE (o de les altres societats d'autors que també recapten el cànon) és molt suposar. També sembla abusiu cobrar per qualsevol CD/DVD verge, encara que el fem servir per gravar-hi les fotos del casament del nostre germà.

Tot això ja ho sabem, i per tant, no reproduiré en aquest blog l'argumentari que diverses plataformes d'internautes esgrimeixen contra el cobrament d'aquest impost. Argumentari amb el qual, per cert, coincideixo en un percentatge molt elevat (si no plenament).

El que vull fer en aquest article és buscar, si n'hi ha, algun aspecte positiu del cànon, i no perquè els senyors de l'SGAE siguin sants de la meva devoció (que no ho són), sinó perquè crec que hi ha molt desconeixement sobre el concepte que grava el cànon: la còpia privada. Sovint rebem missatges més o menys confusos sobre la malament anomenada pirateria que fa perdre milers de milions d'euros a les editorials, companyies discogràfiques i productores de cinema. Deixant de banda el fet que l'aplicació de la paraula "pirateria" sembla un mal acudit, el que vull destacar amb aquest article són aquests dos fragments extrets de Wikipedia:

La Copia Privada es un derecho que permite a una persona realizar la copia de una obra para uso privado sin ánimo de lucro. No se debe confundir la «copia privada» con copia de seguridad que se aplica solamente a programas informáticos ni tampoco tiene relación alguna con la piratería.
Cada estado decide los límites y condiciones que deben aplicarse a esta copia para que efectivamente sea legal, aunque si permiten la existencia de «copias privadas» deben establecer un sistema remuneratorio que compense a los titulares de derechos, sistema que puede materializarse, entre otras opciones, a través de un canon o compensación económica repercutible en determinados aparatos o soportes. No obstante, la directiva europea que regula el derecho de copia privada no establece cómo tiene que gestionarse dicha compensación.

Per tant, aquest cànon digital que paguem cada cop que comprem una bobina de DVD és l'expressió que pren a Espanya l'aplicació de la compensació als autors per la còpia privada, la qual és una pràctica perfectament legal protegida, precisament, pel pagament d'aquest impost.

Així, doncs, gràcies a aquest cànon (que podrem discutir si és abusiu o no) és perfectament legal fer una còpia del darrer DVD d'Spiderman i regalar-la al meu veí, sempre i quan no hi hagi ànim de lucre per part meva en aquesta transacció.

D'acord. Ja sabem que és una pràctica legal legal fer còpies de les obres protegides i distribuir-les als nostres amics, familiars i coneguts sempre i quan no en traguem cap benefici econòmic (ànim de lucre). Ara bé, què passa amb la distribució de les obres per Internet? Podem tenir problemes legals si publiquem el contingut d'aquestes obres a Internet? Aquesta és una molt bona pregunta i no té una resposta única. La clau és quina tecnologia d'Internet es fa servir per tal de distribuir aquests continguts:

Si creem una pàgina web i hi enllacem les cançons en mp3 del darrer disc d'U2, això que fem no es podrà considerar còpia privada encara que no cobrem res per fer-ho, sinó que seria distribució a gran escala (d'un a molts) vulnerant, per tant, la llei de protecció de la propietat intel·lectual. Per tant, estaríem violant el codi penal, donant lloc a una possible (gairebé segura) demanda.
Ara bé, què passa si posem el mateix contingut en una xarxa d'igual a igual (en anglès peer-to-peer, P2P)? Segurament coneixereu moltes d'aquestes xarxes, com ara BitTorrent o la vinculada a l'aplicació Emule. La gràcia de les tecnologies P2P és que les transaccions no es produeixen des d'un servidor central a un conjunt de clients (d'un a molts), sinó que tots els intercanvis són d'un a un, d'igual a igual, de manera que es pot interpretar el P2P com a una extensió tecnològica del contacte directe entre dos amics o dos veïns. Així doncs, l'intercanvi de material protegit en xarxes P2P es pot interpretar com una manifestació de la còpia privada, cosa que queda confirmada per una sentència judicial que ja s'ha produït a l'estat al respecte.

En resum, el cànon digital és la contraprestació que paguem a l'SGAE, i a d'altres societats d'autors i editors, per tal de poder exercir el dret a la còpia privada, cosa que ens permet bescanviar arxius protegits en xarxes P2P de manera perfectament legal (fins que ningú no canviï la llei de propietat intel·lectual).

La divisió de Cassini

Mentre la llei de protecció de la propietat intel·lectual a Espanya no es canviï, no serà possible aplicar a l'estat les mesures legals que ja permeten a França prohibir l'accés a Internet dels anomenats pirates culturals.

El (no tan) misteriós nombre pi (Capítol 1)

2008-01-11T20:41:00.000+01:00

Avui toca un post de matemàtiques, concretament el primer d'una sèrie dedicada al nombre pi. Sí, aquell nombre que, a l'escola, ens van explicar que tenia un valor aproximat de 3,1416 i que més endavant vam saber que era un nombre irracional, és a dir, que la seva seqüència de decimals no segueix cap patró repetitiu, com sí passa amb els nombres racionals (per exemple, el nombre 1/11 té l'expressió decimal 0,09090909... en què el grup de dígits 09 es va repetint fins a l'infinit).

Segurament alguns de vosaltres us haureu demanat d'on surt aquest nombre tan estrany que representa la relació entre el diàmetre d'una circumferència i el seu perímetre. És a dir, per a totes les circumferències de l'Univers:

perímetre = pi * diàmetre

En aquesta sèrie d'articles intentaré donar una primera idea que ens expliqui la procedència d'aquesta misteriosa relació, però avui em concentraré en un aspecte més "lúdic" del nombre pi. Us comentaré una curiositat sobre el nombre pi que no sé si coneixereu. Com que la seqüència de decimals de pi no segueix cap patró repetitiu, és possible trobar, dintre de l'expressió decimal de pi, gairebé qualsevol seqüència de dígits que us passi pel cap. Per exemple, en l'expressió de pi:

3,1415926535897932384626433832795...

podeu veure que la seqüència 62 es produeix a partir del decimal número 20 de l'expressió decimal de pi (sense comptar el 3 que hi ha al davant de la coma).

Dintre de l'expressió de pi és possible trobar moltes d'aquestes seqüències numèriques arbitràries. Doncs bé, hi ha una pàgina d'Internet que ens permet conèixer en quina posició de la seqüència de decimals de pi es troba una seqüència concreta. Imagineu, per exemple, que volem saber en quina posició de pi apareix la seqüència 17052006, que correspon a la data que el Barça va guanyar la final de París (17 de maig de 2006). La pàgina The Pi-Search Page ens diu que la seqüència 17052006 es troba exactament en la posició 93.820.838, és a dir, haurem de calcular gairebé 94 milions de decimals del nombre pi per trobar aquesta seqüència concreta.

De fet, el nombre pi es comporta com una seqüència de dígits gairebé aleatòria, així que, tard o d'hora, les seqüències que vulgueu hi apareixen. Podeu, per exemple, buscar el vostre nom, però primer cal convertir-lo en un nombre. Suposem que en JOAN es vol trobar a si mateix dintre de pi, aleshores podem canviar cada lletra per la seva posició a l'alfabet (amb 2 dígits): J=10, O=15, A=01, N=14 i només cal que busqui la seqüència 10150114. En Joan es pot trobar dintre de l'expressió decimal de pi, envoltat per un munt d'altra gent (que poden tenir noms tan estranys com ara KRTSG, per dir alguna cosa :) ). Doncs bé, el senyor JOAN (10150114) es troba a la posició 67.665.351 dels decimals de pi.

Aquest comportament quasi-aleatori de la seqüència de pi fa que sigui possible trobar qualsevol text que vulgueu, per llarg que sigui, només amb una mica de paciència. Així doncs, amb gairebé tota seguretat tots els llibres escrits (i els encara no escrits) es troben amagats en algun lloc de la seqüència de pi, encara que potser necessitareu calcular tants dígits de pi que segurament acabaria l'Univers abans de trobar-ne algun :)

La divisió de Cassini

Cal destacar que aquesta propietat de trobar seqüències arbitràries dintre de pi no es desprèn només de la seva irracionalitat. És fàcil imaginar nombres irracionals que no compleixen aquesta propietat. Per exemple, el nombre següent:

1,21122111222111122221111122222111111222222....

és irracional, perquè els seus decimals no presenten un comportament periòdic (malgrat que sí segueixen un cert patró no periòdic). Tanmateix, queda clar que no és possible trobar el senyor Joan dintre d'aquesta seqüència, almenys no amb el sistema de numeració decimal que fem servir habitualment.

Tot sobre el futur de Ronaldinho

2007-12-27T22:06:00.001+01:00

Trencant una norma no escrita d'aquest blog, aquest serà el segon article consecutiu sobre esport. Tot i això, la informació que ha arribat al meu coneixement és d'una rellevància i d'un impacte mediàtic tan sensacionals, que hauria estat un error per part meva no fer-ne l'oportuna divulgació a través d'aquest humil blog.

Els seguidors de l'esport i/o del Barça, i també els no tan seguidors, estan rebent constants bombardejos informatius sobre Ronaldinho, l'astre brasiler que va meravellar al Barça no fa gaire i que ha caigut en desgràcia de manera sobtada i sorprenent. Els constants rumors sobre el seu futur s'han disparat especialment arran de la desastrosa actuació de l'ex pilota d'or (i de tot l'equip) en el clàssic contra el Madrid de diumenge passat. Molts pensem que Britney va cremar diumenge el poc crèdit que li quedava al Barça i que faria bé, tant per ell com per nosaltres, de buscar el seu futur lluny de Catalunya. Aquesta mateixa tarda s'han estès els rumors que apunten a una propera reunió entre Roberto de Assís, el germà i agent de l'astre, i representants de l'AC Milan, que fa temps que intenten el fitxatge del jugador brasiler. Com a mostra d'aquesta informació, us enllaço les notícies sobre aquesta reunió que han aparegut a Mundo Deportivo i Sport aquesta mateixa tarda.

No vull pas desacreditar aquesta notícia, que fins i tot s'ha divulgat a TV3 durant el Telenotícies d'aquest vespre, però he pogut saber, gràcies a una font propera al jugador, que el futur del brasiler no és pas a Itàlia, sinó que, sorprenentment, l'opció més clara per al futur professional del crac se situa, ni més ni menys, que a Canadà!

Aquesta mateixa font m'ha informat que l'entorn de Ronaldinho no es reunirà amb cap representant del Milan, sinó que ho farà amb el mateix Guy Laliberté, qui està disposat a tirar la casa per la finestra per fer-se amb els serveis de l'estrella blaugrana. Tant és així, que Laliberté fins i tot contempla l'abonament íntegre de la clàusula de rescissió del crac (125 milions d'euros) que segurament convencerien tant al Barça com al jugador de la seriositat de les intencions de l'empresari canadenc.

De fet, Ronaldinho ha fet saber, en cercles íntims, que ha perdut la il·lusió pel futbol i que només el nou projecte del Cirque du Soleil, encapçalat per Laliberté, pot convertir-se en la motivació que necessita per reconduir la seva vida i la seva trajectòria professional. La mateixa font m'informa que el nou espectacle que tindria a Britney com a figura central portaria el títol de La morsa.

A hores d'ara, la font ignora si el pallasso Frankie seria company de repartiment del futbolista brasiler en la gira de la companyia canadenca. Us en mantindré informats.

[Mode innocentada OFF]

Probabilitats del sorteig de la Champions League

2007-12-14T21:27:00.000+01:00

Us presento el càlcul de probabilitats que he fet respecte als possibles emparellaments de l'eliminatòria de vuitens de final de la UEFA Champions League.

Mètode seguit:

Cada primer de grup s'ha d'enfrontar amb un segon de grup. Els primers de grup són Oporto, Chelsea, Real Madrid, Milan, Barça, Manchester Utd., Inter i Sevilla. Els segons de grup són Liverpool, Schalke 04, Olympiacos, Celtic de Glasgow, Olympique de Lyon, Roma, Fenerbahçe i Arsenal.
En primer lloc, es calculen totes les possibles permutacions dels equips segons de grup que són 8! = 40320. Cada permutació és una ordenació dels equips segons de grup que s'emparellarien amb els equips primers de grup en l'ordre Oporto, Chelsea, Real Madrid, Milan, Barça, Manchester Utd., Inter i Sevilla. És a dir, la permutació (Schalke, Olympique, Fenerbahçe, Olympiacos, Arsenal, Celtic, Liverpool, Roma) generaria els emparellaments: Oporto - Schalke, Chelsea - Olympique, Real Madrid - Fenerbahçe, Milan - Olympiacos, Barça - Arsenal, Manchester Utd. - Celtic, Inter - Liverpool i Sevilla - Roma.
S'aplica la restricció que no es poden enfrontar dos equips que hagin format part del mateix grup en la fase prèvia. Per exemple, s'eliminen totes les permutacions que emparellen Porto i Liverpool. Aquesta restricció s'aplica per als vuit grups.
S'eliminen totes les permutacions que emparellen Chelsea amb Liverpool o Arsenal, perquè són equips de la mateixa lliga.
S'eliminen totes les permutacions que emparellen Milan amb Roma, perquè són equips de la mateixa lliga.
S'eliminen totes les permutacions que emparellen Manchester Utd. amb Liverpool o Arsenal, perquè són equips de la mateixa lliga.
S'eliminen totes les permutacions que emparellen Inter amb Roma, perquè són equips de la mateixa lliga.

Després de fer això queden 5271 possibilitats. A partir d'aquí ja es poden calcular els percentatges de tots els possibles emparellaments. El resultat és el següent:

	Liv	Sch	Oly	Cel	Lyon	Roma	Fen	Ars
Por	0,0%	12,9%	12,2%	12,5%	12,2%	18,6%	12,5%	19,2%
Chel	0,0%	0,0%	17,6%	18,2%	17,6%	28,5%	18,2%	0,0%
RM	18,1%	12,1%	0,0%	11,6%	11,4%	17,2%	11,6%	18,1%
Mil	22,3%	14,6%	13,5%	0,0%	13,5%	0,0%	13,7%	22,3%
Bar	18,1%	12,1%	11,4%	11,6%	0,0%	17,2%	11,6%	18,1%
ManU	0,0%	20,8%	19,6%	20,0%	19,6%	0,0%	20,0%	0,0%
Int	22,3%	14,6%	13,5%	13,7%	13,5%	0,0%	0,0%	22,3%
Sev	19,2%	12,9%	12,2%	12,5%	12,2%	18,6%	12,5%	0,0%

Sorprèn especialment l'elevada probabilitat d'un enfrontament Roma - Chelsea (amb un 28,5% és la probabilitat més alta del sorteig).

Mesura ambiental?

2007-12-11T23:44:00.000+01:00

Des del passat 1 de desembre ha entrat en vigor la reducció del límit de velocitat a 80 km/h en la primera corona de l'àrea metropolitana de Barcelona. La motivació d'aquesta limitació, diuen, és intentar millorar la qualitat ambiental de l'aire que respirem els que vivim i/o treballem a l'àrea metropolitana, atès que les dades sobre contaminació suspenen Barcelona en aquesta assignatura segons els barems establerts per la Unió Europea.

La veritat és que aquesta ha estat una mesura no exempta de polèmica i no hi falten motius:

En primer lloc, quan es va anunciar que el Govern estudiava implantar la mesura (a la primavera de 2007) els mitjans de comunicació van informar que la limitació de velocitat s'estendria en un radi d'uns 30 quilòmetres al voltant de Barcelona, tot incloent el territori comprès entre Martorell i Granollers (aproximadament). A l'hora de la veritat, la norma que s'ha acabat implantant afecta una àrea molt més reduïda que aquesta. Per què? O bé els mitjans d'informació no es van assabentar correctament de la mesura, o bé la Generalitat va decidir matisar la proposta original després d'analitzar les primeres reaccions que va suscitar l'anunci de la mesura. M'agradaria saber quina és l'opció correcta.
El RACC va fer públic un estudi en què criticava la mesura tot posant en dubte la seva efectivitat i, més greu encara, assenyalant importants errors de càlcul en les dades que el Departament de Medi Ambient i Habitatge va aportar com a justificació de la mateixa.
El desgavell del transport públic, especialment per ferrocarril, de les darreres setmanes va fer retardar l'aplicació de la mesura durant un mes. La data a partir de la qual se sancionarà els conductors infractors, però, es manté a l'1 de gener de 2008. Moltes veus s'han aixecat per denunciar que la mesura no és purament ambiental sinó que amaga un evident afany recaptatori.

Sincerament, la meva postura sobre la mesura ha anat variant al llarg del temps. En un primer moment, quan pensava que s'aplicaria en un radi de 30 quilòmetres de Barcelona, creia que era una enorme bestiesa. Amb la matisació de la norma, aquesta percepció ja no la tinc. Després vaig pensar que la millor manera de reduir la contaminació seria potenciar el transport públic, però després vaig recordar que vivim a Catalunya i que invertir diners en això és contrari a la nostra natura:

Si s'inaugura una nova línia de Tramvia, s'intenta que sigui redundant amb una línia de Metro ja existent (Badalona - Barcelona).
Si s'obre una nova línia de tren de rodalies que no passa per Barcelona (Mollet - El Papiol) s'aconsegueix que no passi per Mollet i que sí passi per Barcelona. Això sí, amb una nova estació a Sant Cugat.
D'una línia de tren entre Sabadell i Granollers per unir els dos Vallesos, ni parlar-ne.

Finalment he optat per abraçar la causa verda i aplaudir la mesura perquè amb l'aire que respirem, amb això col·legues, amb això no s'hi juga!

En tot cas, hi ha una cosa que grinyola, i molt, en l'aplicació de la mesura i és la sanció que s'imposarà als conductors que la incompleixin. La superació del límit de 80 km/h en les vies afectades per la mesura implicarà la sanció econòmica habitual i, també, la pèrdua de punts en el permís de conduir. I dic jo, el carnet per punts no es va implantar per millorar la seguretat vial? Llavors, per què nassos s'aplicarà una reducció de punts per sancionar una mala conducta ambiental? Si fins el 30 de novembre circular per una determinada via a 120 km/h era segur, l'1 de gener segueix sent igual de segur. Així doncs, jo particularment no entenc que la sanció d'una mala conducta ambiental sigui una actuació que està pensada per protegir la integritat i la seguretat de les persones quan circulen. Diria que no hi ha correspondència entre la finalitat de la norma i la sanció que s'hi aplicarà. Tampoc no podem oblidar que això reportarà uns calerons a la Generalitat en forma de multes, oi?

La divisió de Cassini

En qualsevol cas, reitero el meu suport a aquesta mesura "ambiental" i crec que de mica en mica se n'introduiran més d'aquesta mena. També crec que les properes xifres de contaminació que publiqui el Departament de Medi Ambient i Habitatge demostraran l'eficàcia de la mesura (especialment si fan els càlculs de la mateixa manera que els van fer abans d'aplicar-la).

Una petita frivolité

2007-11-30T20:11:00.000+01:00

No és recomanable tocar sempre temes seriosos, així que aquesta setmana us proposo una petita endevinalla. Us donaré 10 pistes sobre la identitat d'un personatge famós. És obligatori que visiteu a tots els enllaços de les pistes. Que tingueu sort!

Fins fa un parell d'anys, ocupava la primera posició en les llistes de rendiment i popularitat de la seva especialitat.
Després d'un curt període d'èxits, va rebre gairebé tots els premis possibles i va ser aclamat com l'indiscutible número 1 de la seva professió.
Era l'ídol de tots els nens i els joves que el veien com a un model a seguir en el seu futur.
El seu rendiment ha caigut en picat i de manera alarmant en els darrers temps.
Porta una vida personal desordenada que ha provocat innombrables escàndols, fins i tot amb problemes amb l'alcohol.
Aquests escàndols i "idil·lis" s'han convertit en una mina d'or per a cert tipus de premsa.
Actualment, se sustenta més gràcies a l'explotació de la seva "marca" que no pas pel seu rendiment professional.
Les seves darreres actuacions en el terreny professional han comportat dures crítiques de gairebé tota la premsa especialitzada.
Malgrat això, encara conserva un grup d'admiradors fidels que esperen que algun dia torni a ser qui era i recuperi el seu lloc a la primera línia mediàtica pel seu rendiment i no pas per la polèmica que suscita.
En una de les seves aparicions va mostrar un preocupant mal aspecte físic amb una panxa incipient que va ser objecte de tot tipus de comentaris.

Qui és el personatge secret? La resposta aquí.

Energia i canvi climàtic: ciència o política?

2007-11-25T13:23:00.000+01:00

S'està celebrant aquests dies a Barcelona un congrés internacional sobre les alternatives energètiques del futur i s'ha aixecat la veu d'alarma perquè el model energètic actual sembla que entrarà en una greu crisi d'aquí a uns deu anys si no hi posem remei. A tot això, fa alguns dies es van reunir científics de tot el món confirmant l'existència del canvi climàtic més enllà de tot dubte raonable, digui el que digui el cosí d'en Rajoy.

Els propers anys, doncs, seran decisius de cara al canvi del model energètic i, malauradament, la classe política no sembla preparada ni motivada per agafar les regnes d'un problema que pot esdevenir l'origen d'un autèntic pandemònium. La veritat és que tot indica que les alternatives a curt termini del model basat en el petroli són inexistents. Els biocombustibles, ara com ara, no sembla que puguin generar-se a un ritme prou alt com per abastir les necessitats actuals. L'energia basada en l'hidrogen es troba en fase molt experimental i, a més, encara és difícil generar i acumular hidrogen en les quantitats necessàries amb un cost competitiu. Les energies renovables, com ara l'eòlica i la solar, no semblen constituir una font d'energia prou consistent per assolir un percentatge important de les necessitats de la població (i a més el desplegament de parcs eòlics és un caldo de cultiu excel·lent per als col·lectius de nimbies). La fusió nuclear, amb el reactor ITER com a projecte estrella, sembla una possibilitat massa llunyana en el temps i també ha estat criticada per alguns pseudoecologistes que demostren desconèixer el més bàsic d'aquesta nova tecnologia. Molt poca idea (sinó nul·la) s'ha de tenir per argumentar que la fusió nuclear no és una energia neta.

Vist com està el panorama, crec que seria molt prioritari que es creessin els organismes supragovernamentals oportuns per dedicar els esforços necessaris per tal de desenvolupar a temps les energies que han de reemplaçar el model basat en els carburants fòssils. I dic que han de ser organismes supragovernametnals perquè tot allò que vagi més enllà d'un mandat polític (normalment un període de quatre anys) preocupa poc o gens a uns representats més interessats a fer el populisme necessari per conservar la cadira que no pas a aportar les solucions que demanda la societat, més encara, si els problemes que han de tractar es desencadenaran a mig o a llarg termini ("ja s'ho menjarà el proper", deuen pensar).

Així doncs, crec que només ens queden dues possibilitats. La primera seria reduir dràsticament el consum energètic, cosa que, per a molts (i jo entre ells) suposaria un cop molt dur per a les economies de tot el món i, en especial, la dels països en vies de desenvolupament. Segurament, es pot aconseguir una mica de millora en el consum amb polítiques d'estalvi, però possiblement el percentatge d'estalvi no seria prou important per equilibrar la balança. La segona possibilitat passa per substituir l'energia dels carburants fòssils per una altra font que permeti cobrir la demanda actual.

En tot cas, i com a opinió estrictament personal i possiblement equivocada, veig tan complicat poder canviar avui per demà el model energètic amb fonts d'energia que actualment tenim infradesenvolupades (solar, eòlica, marees, biocombustibles), que si jo hagués de buscar una alternativa per suplir, a curt termini, la dependència del petroli ho faria mirant a la fissió nuclear. I, ara sí, els ecologistes es posaran les mans al cap perquè tots sabem com de perniciosa i malparida és l'energia nuclear de fissió, culpable de gairebé tots els mals possibles. No els hi falta part de raó, perquè el tractament dels residus d'aquestes centrals deixa molt que desitjar. Però si s'analitza la qüestió amb objectivitat, es pot comprovar que els efectes nocius de l'energia nuclear són d'escala local (es redueix a la zona geogràfica en què s'acumulen els residus), però no globals, perquè no s'emeten gasos de l'efecte hivernacle. Afortunadament, alguns ecologistes ben informats, s'estan convertint en ferms defensors de l'ús de l'energia nuclear, com ara un dels fundadors de Greenpeace, Patrick Moore:

In 2006, Moore became co-chair (with Christine Todd Whitman) of a new industry-funded initiative, the Clean and Safe Energy Coalition, which supports increased use of nuclear energy.

Per tant, la meva proposta passa per apostar per l'ús de l'energia nuclear de fissió com a una bona alternativa durant el temps transitori necessari perquè la tecnologia permeti satisfer les necessitats energètiques del planeta amb una font autènticament neta, duradora i renovable.

La divisió de Cassini

Els efectes nocius de l'energia de fissió no es poden menystenir. Cal desenvolupar tècniques avançades i segures per tractar els residus de les centrals nuclears sense posar en perill ni la vida de les persones ni la integritat del medi ambient.

Per què li diuen Espanya quan en realitat volen dir Castella?

2007-11-17T17:38:00.000+01:00

Fa uns dies l'amic albatros comentava sobre la situació política que "la cosa está mu malamente", frase que no només és certa sinó gairebé tautològica, tal i com veig les coses.

La veritat és que cada dia són més les evidències que tot allò espanyol que no es castellà fa molta nosa a la nostra Espanya moderna i cosmopolita. No cal recordar el famós episodi de Carod-Rovira quan es queixava que a Espanya no costés intentar respectar la fonètica del nom del Governador de Califòrnia, però que es castellanitza sense cap rubor un nom de pila català.

Els mitjans de comunicació també s'han fet ressò d'una visita del president Zapatero a Andalusia on, per increpar-lo, uns simpàtics ciutadans van tenir la genial ocurrència d'adreçar-se a ell com a "catalán", cosa que, al seu parer, devia constituir un greu insult. Algú s'imagina què passaria si algun eixelebrat, per increpar el president Montilla, s'adreçés a ell com a "andalús" o "xarnego"? La demagògia dels mitjans de comunicació espanyols (o potser hauria de dir castellans?) sens dubte no es faria esperar.

També comentava l'ex-president Pujol que havien arribat al seu coneixement un parell de casos de ciutadans catalans que viatjaven en taxi a Madrid i en enraonar en català a través del mòbil van ser expulsats de manera immediata pels taxistes. Tot i ser obvi que aquests fets són aïllats i gairebé anecdòtics, no deixa de ser menys cert que en cas d'haver succeït a l'inrevés (ciutadans expulsats d'un taxi a Barcelona per parlar en castellà a través del mòbil) la caverna mediàtica espanyola (castellana) hauria posat la seva maquinària a rodar de la manera en què, per desgràcia, ja estem acostumats.

Explicava l'altre dia el president Montilla que el sentiment de desafecció dels catalans envers Espanya anava a l'alça. Podem estar tranquils, perquè encara hauria de pujar moltíssim per arribar al nivell del sentiment de desafecció dels espanyols (castellans) envers Catalunya.

La divisió de Cassini

A mi Espanya en sembla un lloc fantàstic. Cada cop que visito diferents territoris d'aquest gran Estat en torno enamorat dels paisatges, les gents, la cultura i la gastronomia. Malauradament, els qui amb la seva actitud caduca i postcolonial no admeten les diferències dintre de l'Estat són els culpables de la creixent desafecció a què feia esment el president Montilla.

2007-11-09T13:35:00.000+01:00

Catalunya, BANANA republic!

D'un temps ençà s'han posat de moda les manifestacions contra tot tipus d'infraestructura o equipament col·lectiu per part dels veïns que temen veure's afectats fins a cert punt per la seva ubicació. Són ja famoses les manifestacions dels antinarcosala, de l'AVE pel litoral, de la línia de Molt Alta Tensió, del Quart Cinturó, de l'aeroport de Sabadell, del túnel de Bracons o de la nova pista de El Prat. Aquests moviments es donen arreu del món i han estat batejats amb l'acrònim anglès NIMBY, derivat de “Not In My Back Yard”, és a dir, “no al pati de casa meva”. La lògica d'aquests col·lectius és lluitar contra la construcció d'aquests equipaments i evitar-se les molèsties derivades de conviure-hi (en comptats casos, molèsties greus, bo és reconèixer-ho) encara que l'equipament acabi satisfent una necessitat o suposant una gran millora per a una part important de la població. La veritat és que ja pocs equipaments es poden construir en un país com el nostre, decadent quant a les infraestructures, sense que aparegui el col·lectiu NIMBY de torn, el qual, a més, de seguida aconsegueix el ressò mediàtic desitjat mitjançant manifestacions, talls de carretera o altres tipus de mesures de pressió (i sovint de xantatge).

Poc importa que la infraestructura contra la qual es manifesten sigui anterior en el temps als habitatges construïts en el barri, com és el cas de l'aeroport de Sabadell. Sempre es pot trobar una excusa, com ara que el mas Duran ja hi era quan es va construir l'aeroport i que cal protegir-lo. Sí que els preocupa el mas Duran, tu! De la mateixa manera ara sorgeixen grups que expressen una exacerbada preocupació pel temple de la Sagrada Família (quants d'ells no l'han visitat mai?) davant de la propera construcció del túnel del TGV. Fan servir aquests arguments perquè pensen que els faran més cas per defensar un temple emblemàtic o un edifici històric que no pas el seu bloc de pisos (vés quina bestiesa!) Arguments semblants s'esgrimeixen dia sí, dia també, amb peticions que demanen la protecció d'una determinada ermita o d'un paisatge de valor incalculable. Ha nascut el NIMBY 2.0.

Ara, fins i tot, comencen a sorgir col·lectius contraris a qualsevol tipus de construcció enlloc. Són els col·lectius BANANA: Build Absolutely Nothing Anywhere Near Anyone (no construïu res a prop de ningú). Són les persones que s'oposen no a una construcció concreta, sinó a qualsevol tipus d'equipament que pugui arribar a afectar algú en la seva àrea d'influència. Aquesta és l'expressió més sofisticada i evolucionada dels nimbies.

Només volia constatar la gran contradicció existent entre la decadència de les infraestructures a Catalunya i la proliferació dels nimbies i els bananes que s'oposen a les obres i els equipaments. Clarament, a Catalunya anem pel bon camí per esdevenir una autèntica BANANA republic. Mentrestant, a Madrid van fent línies de Metro, rondes, autovies i es planifiquen Jocs Olímpics futurs.

La divisió de Cassini

Del post anterior no es desprèn que jo entengui que totes les infraestructures i obres que s'esmenten siguin necessàries. De vegades algunes poden constituir autèntics atemptats contra les persones i/o el medi ambient. En tot cas, caldria avaluar amb criteris objectius quines són necessàries i quines supèrflues!