D'un temps ençà s'han posat de moda les manifestacions contra tot tipus d'infraestructura o equipament col·lectiu per part dels veïns que temen veure's afectats fins a cert punt per la seva ubicació. Són ja famoses les manifestacions dels antinarcosala, de l'AVE pel litoral, de la línia de Molt Alta Tensió, del Quart Cinturó, de l'aeroport de Sabadell, del túnel de Bracons o de la nova pista de El Prat. Aquests moviments es donen arreu del món i han estat batejats amb l'acrònim anglès NIMBY, derivat de “Not In My Back Yard”, és a dir, “no al pati de casa meva”. La lògica d'aquests col·lectius és lluitar contra la construcció d'aquests equipaments i evitar-se les molèsties derivades de conviure-hi (en comptats casos, molèsties greus, bo és reconèixer-ho) encara que l'equipament acabi satisfent una necessitat o suposant una gran millora per a una part important de la població. La veritat és que ja pocs equipaments es poden construir en un país com el nostre, decadent quant a les infraestructures, sense que aparegui el col·lectiu NIMBY de torn, el qual, a més, de seguida aconsegueix el ressò mediàtic desitjat mitjançant manifestacions, talls de carretera o altres tipus de mesures de pressió (i sovint de xantatge).
Poc importa que la infraestructura contra la qual es manifesten sigui anterior en el temps als habitatges construïts en el barri, com és el cas de l'aeroport de Sabadell. Sempre es pot trobar una excusa, com ara que el mas Duran ja hi era quan es va construir l'aeroport i que cal protegir-lo. Sí que els preocupa el mas Duran, tu! De la mateixa manera ara sorgeixen grups que expressen una exacerbada preocupació pel temple de la Sagrada Família (quants d'ells no l'han visitat mai?) davant de la propera construcció del túnel del TGV. Fan servir aquests arguments perquè pensen que els faran més cas per defensar un temple emblemàtic o un edifici històric que no pas el seu bloc de pisos (vés quina bestiesa!) Arguments semblants s'esgrimeixen dia sí, dia també, amb peticions que demanen la protecció d'una determinada ermita o d'un paisatge de valor incalculable. Ha nascut el NIMBY 2.0.
Ara, fins i tot, comencen a sorgir col·lectius contraris a qualsevol tipus de construcció enlloc. Són els col·lectius BANANA: Build Absolutely Nothing Anywhere Near Anyone (no construïu res a prop de ningú). Són les persones que s'oposen no a una construcció concreta, sinó a qualsevol tipus d'equipament que pugui arribar a afectar algú en la seva àrea d'influència. Aquesta és l'expressió més sofisticada i evolucionada dels nimbies.
Només volia constatar la gran contradicció existent entre la decadència de les infraestructures a Catalunya i la proliferació dels nimbies i els bananes que s'oposen a les obres i els equipaments. Clarament, a Catalunya anem pel bon camí per esdevenir una autèntica BANANA republic. Mentrestant, a Madrid van fent línies de Metro, rondes, autovies i es planifiquen Jocs Olímpics futurs.
La divisió de Cassini
Del post anterior no es desprèn que jo entengui que totes les infraestructures i obres que s'esmenten siguin necessàries. De vegades algunes poden constituir autèntics atemptats contra les persones i/o el medi ambient. En tot cas, caldria avaluar amb criteris objectius quines són necessàries i quines supèrflues!
4 comentaris:
First post! ^_^
Si s'accepten suggeriments, penso que també fora bona una reflexió sobre un tema relacionat. No sé si existeix un acrònim establert. És la gent que es compra una casa a preu de saldo per alguna causa evident (per exemple, una autopista al costat) i immediatament munta el sarau perquè aquesta inconveniència sigui esmenada immediatament per l'administració (com si no hi haguessin altres problemes a resoldre).
Esmena que, evidentment, paguem entre tots (éssent justos, ells també amb la seva part d'impostos, però a preu de saldo) i que els aporta suculents plusvàlues...
No estic en contra de la millora d'infrastructures en un barri, però si que la gent munti la tangana com si li vingués de nou o fos un greuge exprés una cosa que ja sabia que hi era quan va decidir ubicar-se a allà.
Però ja se sap "el que no llora no mama"...
Els que vivim a ciutats arrasades pel desarrollisme franquista del segle passat (Badalona té una autopista supernecessària per la comunicació de BCN amb el Maresme però que va partir per la meitat la ciutat a nivell fins i tot que molts carrers continuen perpendiculars als dos costats de l'autopista, o que les finestres dels edificis existents van quedar a cinc metres de l'asfalt, o que viaductes convertien espais en caus foscos i denigrants fantàstics per a, com a mínim, la delinqüència) som necessàriament sensibles al fet que es puguin fer infrastructures tirant pel dret.
Crec que aquests col•lectius, tot i que sovint es passen i es mouen egoistament, compleixen la funció de vetllar per a que les coses no es facin com en temps passats... I la veritat és que algunes actuacions fetes recentment ho recorden...
No sé si l’AVE enderrocarà cases o la Sagrada Família;, ni si la MAT es carregarà un corredor natural d’alguna espècie protegida; però segur que amb la pressió egoista d’alguns, es possible que els executors s’ho mirin amb més cura per evitar que finalment sigui així (perquè entenc que tots estem d’acord que no volem que caigui res o que no matem alegrement més espècies, oi?)
Algú opina que les expressions d'aquest post són una mica "fatxes". Gran mentida. Sovint no hi ha actuacions de més calat social que la construcció d'una infraestructura necessària, com ara una línia de metro o de ferrocarril. Que són els banquers els que van en Metro?
Si us plau, no feu lectures superficials d'aquesta entrada. Què diran quan vulguin fer un túnel a Collserola per construir una nova línia de tren que porti la gent del Vallès a Barcelona? Que això trenca el paisatge? Va home, va!
En alguns casos les solucions són simples. Si uns veïns no volen un antena de telèfon, doncs cap problema, no es posa...però en aquella illa de cases doncs no hi ha cobertura telefonica i punt. Suposo que això és extrapol.lable a altres casos. Les persones adultes saben que en cada decisió hi ha una assumció de responsabilitat.
Malauradament, la majoria de moviments no són realment de resistència contra "el malvat establishment", sinó un velat intent d'encolomar-li el marró a un altre sense haver d'assumir cap responsabilitat. La prova està en que a la que la possible alternativa deixa d'afectar-los directament, s'ha acabat la protesta.
Publica un comentari a l'entrada