divendres, 25 de gener del 2008

Oh Cànon!

Sí, ja sé que el joc de paraules amb el títol de la cançó de Neil Sedaka no és gaire afortunat, però abans d'escriure el segon capítol sobre el nostre amic nombre pi (que tanta expectació ha comportat, atès que em plouen els missatges tot demanant la publicació de la/es seqüela/es del primer capítol) vull dedicar l'article d'aquesta setmana al cànon digital que els nostres amics de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) apliquen a diversos productes des del passat 1 de gener.

Com podreu consultar a diverses fonts, algunes de les quantitats que recapta l'SGAE amb el famós cànon digital són les següents:
  • Discs durs externs: 12 euros
  • Aparells gravadors de TV amb disc dur: 12 euros
  • Reproductors d'àudio i vídeo digital (coneguts popularment com a MP3 i MP4): 3,15 euros
  • Memòries USB i memòries flaix en general: 0,30 euros
  • Telèfon mòbil: 1,50 euros
Evidentment, moltes d'aquestes xifres poden semblar un abús. Suposar que un DVD gravador de TV amb disc dur es farà servir per emmagatzemar (en part) continguts amb propietat intel·lectual dels afiliats de l'SGAE (o de les altres societats d'autors que també recapten el cànon) és molt suposar. També sembla abusiu cobrar per qualsevol CD/DVD verge, encara que el fem servir per gravar-hi les fotos del casament del nostre germà.

Tot això ja ho sabem, i per tant, no reproduiré en aquest blog l'argumentari que diverses plataformes d'internautes esgrimeixen contra el cobrament d'aquest impost. Argumentari amb el qual, per cert, coincideixo en un percentatge molt elevat (si no plenament).

El que vull fer en aquest article és buscar, si n'hi ha, algun aspecte positiu del cànon, i no perquè els senyors de l'SGAE siguin sants de la meva devoció (que no ho són), sinó perquè crec que hi ha molt desconeixement sobre el concepte que grava el cànon: la còpia privada. Sovint rebem missatges més o menys confusos sobre la malament anomenada pirateria que fa perdre milers de milions d'euros a les editorials, companyies discogràfiques i productores de cinema. Deixant de banda el fet que l'aplicació de la paraula "pirateria" sembla un mal acudit, el que vull destacar amb aquest article són aquests dos fragments extrets de Wikipedia:

  1. La Copia Privada es un derecho que permite a una persona realizar la copia de una obra para uso privado sin ánimo de lucro. No se debe confundir la «copia privada» con copia de seguridad que se aplica solamente a programas informáticos ni tampoco tiene relación alguna con la piratería.
  2. Cada estado decide los límites y condiciones que deben aplicarse a esta copia para que efectivamente sea legal, aunque si permiten la existencia de «copias privadas» deben establecer un sistema remuneratorio que compense a los titulares de derechos, sistema que puede materializarse, entre otras opciones, a través de un canon o compensación económica repercutible en determinados aparatos o soportes. No obstante, la directiva europea que regula el derecho de copia privada no establece cómo tiene que gestionarse dicha compensación.
Per tant, aquest cànon digital que paguem cada cop que comprem una bobina de DVD és l'expressió que pren a Espanya l'aplicació de la compensació als autors per la còpia privada, la qual és una pràctica perfectament legal protegida, precisament, pel pagament d'aquest impost.

Així, doncs, gràcies a aquest cànon (que podrem discutir si és abusiu o no) és perfectament legal fer una còpia del darrer DVD d'Spiderman i regalar-la al meu veí, sempre i quan no hi hagi ànim de lucre per part meva en aquesta transacció.

D'acord. Ja sabem que és una pràctica legal legal fer còpies de les obres protegides i distribuir-les als nostres amics, familiars i coneguts sempre i quan no en traguem cap benefici econòmic (ànim de lucre). Ara bé, què passa amb la distribució de les obres per Internet? Podem tenir problemes legals si publiquem el contingut d'aquestes obres a Internet? Aquesta és una molt bona pregunta i no té una resposta única. La clau és quina tecnologia d'Internet es fa servir per tal de distribuir aquests continguts:

  1. Si creem una pàgina web i hi enllacem les cançons en mp3 del darrer disc d'U2, això que fem no es podrà considerar còpia privada encara que no cobrem res per fer-ho, sinó que seria distribució a gran escala (d'un a molts) vulnerant, per tant, la llei de protecció de la propietat intel·lectual. Per tant, estaríem violant el codi penal, donant lloc a una possible (gairebé segura) demanda.
  2. Ara bé, què passa si posem el mateix contingut en una xarxa d'igual a igual (en anglès peer-to-peer, P2P)? Segurament coneixereu moltes d'aquestes xarxes, com ara BitTorrent o la vinculada a l'aplicació Emule. La gràcia de les tecnologies P2P és que les transaccions no es produeixen des d'un servidor central a un conjunt de clients (d'un a molts), sinó que tots els intercanvis són d'un a un, d'igual a igual, de manera que es pot interpretar el P2P com a una extensió tecnològica del contacte directe entre dos amics o dos veïns. Així doncs, l'intercanvi de material protegit en xarxes P2P es pot interpretar com una manifestació de la còpia privada, cosa que queda confirmada per una sentència judicial que ja s'ha produït a l'estat al respecte.
En resum, el cànon digital és la contraprestació que paguem a l'SGAE, i a d'altres societats d'autors i editors, per tal de poder exercir el dret a la còpia privada, cosa que ens permet bescanviar arxius protegits en xarxes P2P de manera perfectament legal (fins que ningú no canviï la llei de propietat intel·lectual).

La divisió de Cassini

Mentre la llei de protecció de la propietat intel·lectual a Espanya no es canviï, no serà possible aplicar a l'estat les mesures legals que ja permeten a França prohibir l'accés a Internet dels anomenats pirates culturals.

divendres, 11 de gener del 2008

El (no tan) misteriós nombre pi (Capítol 1)

Avui toca un post de matemàtiques, concretament el primer d'una sèrie dedicada al nombre pi. Sí, aquell nombre que, a l'escola, ens van explicar que tenia un valor aproximat de 3,1416 i que més endavant vam saber que era un nombre irracional, és a dir, que la seva seqüència de decimals no segueix cap patró repetitiu, com sí passa amb els nombres racionals (per exemple, el nombre 1/11 té l'expressió decimal 0,09090909... en què el grup de dígits 09 es va repetint fins a l'infinit).

Segurament alguns de vosaltres us haureu demanat d'on surt aquest nombre tan estrany que representa la relació entre el diàmetre d'una circumferència i el seu perímetre. És a dir, per a totes les circumferències de l'Univers:

perímetre = pi * diàmetre

En aquesta sèrie d'articles intentaré donar una primera idea que ens expliqui la procedència d'aquesta misteriosa relació, però avui em concentraré en un aspecte més "lúdic" del nombre pi. Us comentaré una curiositat sobre el nombre pi que no sé si coneixereu. Com que la seqüència de decimals de pi no segueix cap patró repetitiu, és possible trobar, dintre de l'expressió decimal de pi, gairebé qualsevol seqüència de dígits que us passi pel cap. Per exemple, en l'expressió de pi:

3,1415926535897932384626433832795...

podeu veure que la seqüència 62 es produeix a partir del decimal número 20 de l'expressió decimal de pi (sense comptar el 3 que hi ha al davant de la coma).

Dintre de l'expressió de pi és possible trobar moltes d'aquestes seqüències numèriques arbitràries. Doncs bé, hi ha una pàgina d'Internet que ens permet conèixer en quina posició de la seqüència de decimals de pi es troba una seqüència concreta. Imagineu, per exemple, que volem saber en quina posició de pi apareix la seqüència 17052006, que correspon a la data que
el Barça va guanyar la final de París (17 de maig de 2006). La pàgina The Pi-Search Page ens diu que la seqüència 17052006 es troba exactament en la posició 93.820.838, és a dir, haurem de calcular gairebé 94 milions de decimals del nombre pi per trobar aquesta seqüència concreta.

De fet, el nombre pi es comporta com una seqüència de dígits gairebé aleatòria, així que, tard o d'hora, les seqüències que vulgueu hi apareixen. Podeu, per exemple, buscar el vostre nom, però primer cal convertir-lo en un nombre. Suposem que en JOAN es vol trobar a si mateix dintre de pi, aleshores podem canviar cada lletra per la seva posició a l'alfabet (amb 2 dígits): J=10, O=15, A=01, N=14 i només cal que busqui la seqüència 10150114. En Joan es pot trobar dintre de l'expressió decimal de pi, envoltat per un munt d'altra gent (que poden tenir noms tan estranys com ara KRTSG, per dir alguna cosa :) ). Doncs bé, el senyor JOAN (
10150114) es troba a la posició 67.665.351 dels decimals de pi.

Aquest comportament quasi-aleatori de la seqüència de pi fa que sigui possible trobar qualsevol text que vulgueu, per llarg que sigui, només amb una mica de paciència. Així doncs, amb gairebé tota seguretat tots els llibres escrits (i els encara no escrits) es troben amagats en algun lloc de la seqüència de pi, encara que potser necessitareu calcular tants dígits de pi que segurament acabaria l'Univers abans de trobar-ne algun :)

La divisió de Cassini


Cal destacar que aquesta propietat de trobar seqüències arbitràries dintre de pi no es desprèn només de la seva irracionalitat. És fàcil imaginar nombres irracionals que no compleixen aquesta propietat. Per exemple, el nombre següent:

1,21122111222111122221111122222111111222222....

és irracional, perquè els seus decimals no presenten un comportament periòdic (malgrat que sí segueixen un cert patró no periòdic). Tanmateix, queda clar que no és possible trobar el senyor Joan dintre d'aquesta seqüència, almenys no amb el sistema de numeració decimal que fem servir habitualment.

Es garanteix el permís per a copiar i distribuir aquests articles en qualsevol mitjà si es fa de manera literal i es manté aquesta nota. En cas de reproduir el text en un lloc web o un document electrònic caldrà afegir un enllaç al blog de l'autor (http://republicaplatanera.blogspot.com) o directament a l'article.