Oh Cànon!

Sí, ja sé que el joc de paraules amb el títol de la cançó de Neil Sedaka no és gaire afortunat, però abans d'escriure el segon capítol sobre el nostre amic nombre pi (que tanta expectació ha comportat, atès que em plouen els missatges tot demanant la publicació de la/es seqüela/es del primer capítol) vull dedicar l'article d'aquesta setmana al cànon digital que els nostres amics de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) apliquen a diversos productes des del passat 1 de gener.

Com podreu consultar a diverses fonts, algunes de les quantitats que recapta l'SGAE amb el famós cànon digital són les següents:

• Discs durs externs: 12 euros
• Aparells gravadors de TV amb disc dur: 12 euros
• Reproductors d'àudio i vídeo digital (coneguts popularment com a MP3 i MP4): 3,15 euros
• Memòries USB i memòries flaix en general: 0,30 euros
• Telèfon mòbil: 1,50 euros

Evidentment, moltes d'aquestes xifres poden semblar un abús. Suposar que un DVD gravador de TV amb disc dur es farà servir per emmagatzemar (en part) continguts amb propietat intel·lectual dels afiliats de l'SGAE (o de les altres societats d'autors que també recapten el cànon) és molt suposar. També sembla abusiu cobrar per qualsevol CD/DVD verge, encara que el fem servir per gravar-hi les fotos del casament del nostre germà.

Tot això ja ho sabem, i per tant, no reproduiré en aquest blog l'argumentari que diverses plataformes d'internautes esgrimeixen contra el cobrament d'aquest impost. Argumentari amb el qual, per cert, coincideixo en un percentatge molt elevat (si no plenament).

El que vull fer en aquest article és buscar, si n'hi ha, algun aspecte positiu del cànon, i no perquè els senyors de l'SGAE siguin sants de la meva devoció (que no ho són), sinó perquè crec que hi ha molt desconeixement sobre el concepte que grava el cànon: la còpia privada. Sovint rebem missatges més o menys confusos sobre la malament anomenada pirateria que fa perdre milers de milions d'euros a les editorials, companyies discogràfiques i productores de cinema. Deixant de banda el fet que l'aplicació de la paraula "pirateria" sembla un mal acudit, el que vull destacar amb aquest article són aquests dos fragments extrets de Wikipedia:

1. La Copia Privada es un derecho que permite a una persona realizar la copia de una obra para uso privado sin ánimo de lucro. No se debe confundir la «copia privada» con copia de seguridad que se aplica solamente a programas informáticos ni tampoco tiene relación alguna con la piratería.
2. Cada estado decide los límites y condiciones que deben aplicarse a esta copia para que efectivamente sea legal, aunque si permiten la existencia de «copias privadas» deben establecer un sistema remuneratorio que compense a los titulares de derechos, sistema que puede materializarse, entre otras opciones, a través de un canon o compensación económica repercutible en determinados aparatos o soportes. No obstante, la directiva europea que regula el derecho de copia privada no establece cómo tiene que gestionarse dicha compensación.

Per tant, aquest cànon digital que paguem cada cop que comprem una bobina de DVD és l'expressió que pren a Espanya l'aplicació de la compensació als autors per la còpia privada, la qual és una pràctica perfectament legal protegida, precisament, pel pagament d'aquest impost.

Així, doncs, gràcies a aquest cànon (que podrem discutir si és abusiu o no) és perfectament legal fer una còpia del darrer DVD d'Spiderman i regalar-la al meu veí, sempre i quan no hi hagi ànim de lucre per part meva en aquesta transacció.

D'acord. Ja sabem que és una pràctica legal legal fer còpies de les obres protegides i distribuir-les als nostres amics, familiars i coneguts sempre i quan no en traguem cap benefici econòmic (ànim de lucre). Ara bé, què passa amb la distribució de les obres per Internet? Podem tenir problemes legals si publiquem el contingut d'aquestes obres a Internet? Aquesta és una molt bona pregunta i no té una resposta única. La clau és quina tecnologia d'Internet es fa servir per tal de distribuir aquests continguts:

1. Si creem una pàgina web i hi enllacem les cançons en mp3 del darrer disc d'U2, això que fem no es podrà considerar còpia privada encara que no cobrem res per fer-ho, sinó que seria distribució a gran escala (d'un a molts) vulnerant, per tant, la llei de protecció de la propietat intel·lectual. Per tant, estaríem violant el codi penal, donant lloc a una possible (gairebé segura) demanda.
2. Ara bé, què passa si posem el mateix contingut en una xarxa d'igual a igual (en anglès peer-to-peer, P2P)? Segurament coneixereu moltes d'aquestes xarxes, com ara BitTorrent o la vinculada a l'aplicació Emule. La gràcia de les tecnologies P2P és que les transaccions no es produeixen des d'un servidor central a un conjunt de clients (d'un a molts), sinó que tots els intercanvis són d'un a un, d'igual a igual, de manera que es pot interpretar el P2P com a una extensió tecnològica del contacte directe entre dos amics o dos veïns. Així doncs, l'intercanvi de material protegit en xarxes P2P es pot interpretar com una manifestació de la còpia privada, cosa que queda confirmada per una sentència judicial que ja s'ha produït a l'estat al respecte.
   

En resum, el cànon digital és la contraprestació que paguem a l'SGAE, i a d'altres societats d'autors i editors, per tal de poder exercir el dret a la còpia privada, cosa que ens permet bescanviar arxius protegits en xarxes P2P de manera perfectament legal (fins que ningú no canviï la llei de propietat intel·lectual).

La divisió de Cassini

Mentre la llei de protecció de la propietat intel·lectual a Espanya no es canviï, no serà possible aplicar a l'estat les mesures legals que ja permeten a França prohibir l'accés a Internet dels anomenats pirates culturals.