Dallas

Feia temps que no escrivia un post, però la situació social, política i la quasi-revolta que es viu a Catalunya des de la històrica manifestació de l'11S, s'ho mereixen.

Contràriament a allò que hom pugui pensar, aquest post no fa referència a la mítica sèrie de TV nord-americana; no tracta dels embolics d'una família dedicada a l'explotació dels pous de petroli del ric estat de Texas (EUA). Aquest post va adreçat a tota la família de federalistes de nou encuny que estan apareixent a totes dues bandes del riu Ebre, tot i que, no ens enganyéssim en proporció de 100 a 1 favorable a la banda catalana.

Resulta que, després d'anys d'humiliacions i menyspreus a la realitat social, cultural, lingüística, econòmica i política de Catalunya, ara que veuen les orelles al llop, apareixen a la meseta moltes veus amb la promesa d'un canvi estructural profund en l'Espanya atrinxerada en la seva Constitució, aprovada fa més de trenta anys en un referèndum quan encara gran part de la població actuava sota la coacció de la dictadura sagnant del règim de Franco. Doncs bé, ara aquests constitucionalistes de tota la vida, amb la boca petita, parlen de canviar la Constitució i encetar un procés de federalització dels pobles d'Espanya per viure per sempre més en concòrdia, pau i felicitat.

D'acord, suposem que som prou naïfs per creure'ns l'enèsima mentida de la meseta i encetar un procés per trobar l'encaix definitiu amb la resta de l'Estat. Va, vinga. Fem veure que ens ho creiem. Com hauria d'anar el tema? Per descomptat, l'única via legal i legítima per a ells seria la modificació de la sacrosanta Constitució, aquella que es va aprovar en un ambient de llibertat i democràcia, com alguns ens volen fer creure. Apa, fem-ho. Ja sabeu, presentació de la nova Constitució en les corts, aprovació per majoria de 2/3, dissolució de la cambra i convocatòria electoral, nova majoria de 2/3 i, finalment, ratificació per part de tota la població espanyola en referèndum. Un procés de quant? 4, 6, 8 anys? I amb quines garanties d'èxit, amb un PP que s'hi posarà de cul? Per no parlar de la part significativa de la població espanyola que tant estima Catalunya.

Els catalans portem 500 anys fent l'imbècil, que deia aquell, però tan, tan imbècils, diria que no som.

De debò sou federalistes? De debò voleu canviar el marc de convivència en l'Estat? Doncs fem-ho seguint el model Tex-Mex. Tornem a Texas, el ric estat dels EUA del qual us parlava a l'inici del post. Texas és un estat més, federat amb la resta dels EUA i amb exactament el mateix model competencial que els altres. Amb les seves lleis particulars, esclar, com qualsevol altre dels estats de la Unió. Quina particularitat trobem a Texas? Doncs bé, la seva història en els darrers cinc segles té de tot, va ser part de l'Imperi Espanyol, també de França, de Mèxic, estat independent entre 1836 i 1845, estat federal dels EUA i fins i tot, estat dels Estats Confederats durant la Guerra de Secessió. Mirem-ho bé, durant 9 anys, Texas fou un estat totalment independent, sense cap tipus de dependència respecte a Mèxic o els EUA i, després, es va afegir a la Unió amb el mateix reconeixement que la resta dels estats.

Si tan federalistes sou, ho teniu ben fàcil a Espanya. Primer ens deixeu autodeterminar-nos. Ens deixeu secessionar-nos, comenceu el vostre procés constituent i canvieu la vostra constitució per permetre l'adhesió federal d'altres territoris. A aquest procés li calculo uns 50-60 anys, quan el PP ja no tingui prou poder per bloquejar cap mena de canvi constitucional (que no sigui promogut per la Merkel). Un cop hàgiu canviat la vostra Constitució, ens haureu de seduir, perquè ja serem un estat independent i reconegut internacionalment. Què ens oferireu? Això és cosa vostra. Si hi ha un guany obvi i que beneficiï les dues parts en podrem parlar. Els catalans, sobretot, som gent democràtica i dialogant. Potser sí que d'aquí a 70 o 80 anys els catalans voldrem formar part d'un estat federal, amb una relació amb Espanya d'igual a igual. Així que, ja ho sabeu, apliqueu-vos la recepta Tex-Mex.

2 a 1

No, no es tracta de cap resultat d'un partit de futbol. Avui TV3 ha informat de les dades de persones que, a Espanya, no obtenen el graduat escolar perquè no superen l'educació obligatòria. La xifra de la vergonya és el 31%, el doble de la mitjana de la UE que se situa al voltant del 15%. (2 a 1).

És curiós, també, que la xifra d'aturats a Espanya se situï en el 20% de la població activa que té ganes de treballar. Justament el doble que la mitjana de la UE. (2 a 1).

Per acabar aquesta ignominiosa estadística, no puc deixar d'esmentar que el percentatge de PIB que l'estat espanyol inverteix en recerca, desenvolupament i innovació és, també, la meitat de la mitjana dels països de la UE. (1 a 2).

Serà casualitat que es donin totes aquestes xifres de manera simultània?

Mesura ambiental?

Des del passat 1 de desembre ha entrat en vigor la reducció del límit de velocitat a 80 km/h en la primera corona de l'àrea metropolitana de Barcelona. La motivació d'aquesta limitació, diuen, és intentar millorar la qualitat ambiental de l'aire que respirem els que vivim i/o treballem a l'àrea metropolitana, atès que les dades sobre contaminació suspenen Barcelona en aquesta assignatura segons els barems establerts per la Unió Europea.

La veritat és que aquesta ha estat una mesura no exempta de polèmica i no hi falten motius:

1. En primer lloc, quan es va anunciar que el Govern estudiava implantar la mesura (a la primavera de 2007) els mitjans de comunicació van informar que la limitació de velocitat s'estendria en un radi d'uns 30 quilòmetres al voltant de Barcelona, tot incloent el territori comprès entre Martorell i Granollers (aproximadament). A l'hora de la veritat, la norma que s'ha acabat implantant afecta una àrea molt més reduïda que aquesta. Per què? O bé els mitjans d'informació no es van assabentar correctament de la mesura, o bé la Generalitat va decidir matisar la proposta original després d'analitzar les primeres reaccions que va suscitar l'anunci de la mesura. M'agradaria saber quina és l'opció correcta.
2. El RACC va fer públic un estudi en què criticava la mesura tot posant en dubte la seva efectivitat i, més greu encara, assenyalant importants errors de càlcul en les dades que el Departament de Medi Ambient i Habitatge va aportar com a justificació de la mateixa.
   
3. El desgavell del transport públic, especialment per ferrocarril, de les darreres setmanes va fer retardar l'aplicació de la mesura durant un mes. La data a partir de la qual se sancionarà els conductors infractors, però, es manté a l'1 de gener de 2008. Moltes veus s'han aixecat per denunciar que la mesura no és purament ambiental sinó que amaga un evident afany recaptatori.

Sincerament, la meva postura sobre la mesura ha anat variant al llarg del temps. En un primer moment, quan pensava que s'aplicaria en un radi de 30 quilòmetres de Barcelona, creia que era una enorme bestiesa. Amb la matisació de la norma, aquesta percepció ja no la tinc. Després vaig pensar que la millor manera de reduir la contaminació seria potenciar el transport públic, però després vaig recordar que vivim a Catalunya i que invertir diners en això és contrari a la nostra natura:

• Si s'inaugura una nova línia de Tramvia, s'intenta que sigui redundant amb una línia de Metro ja existent (Badalona - Barcelona).
• Si s'obre una nova línia de tren de rodalies que no passa per Barcelona (Mollet - El Papiol) s'aconsegueix que no passi per Mollet i que sí passi per Barcelona. Això sí, amb una nova estació a Sant Cugat.
• D'una línia de tren entre Sabadell i Granollers per unir els dos Vallesos, ni parlar-ne.

Finalment he optat per abraçar la causa verda i aplaudir la mesura perquè amb l'aire que respirem, amb això col·legues, amb això no s'hi juga!

En tot cas, hi ha una cosa que grinyola, i molt, en l'aplicació de la mesura i és la sanció que s'imposarà als conductors que la incompleixin. La superació del límit de 80 km/h en les vies afectades per la mesura implicarà la sanció econòmica habitual i, també, la pèrdua de punts en el permís de conduir. I dic jo, el carnet per punts no es va implantar per millorar la seguretat vial? Llavors, per què nassos s'aplicarà una reducció de punts per sancionar una mala conducta ambiental? Si fins el 30 de novembre circular per una determinada via a 120 km/h era segur, l'1 de gener segueix sent igual de segur. Així doncs, jo particularment no entenc que la sanció d'una mala conducta ambiental sigui una actuació que està pensada per protegir la integritat i la seguretat de les persones quan circulen. Diria que no hi ha correspondència entre la finalitat de la norma i la sanció que s'hi aplicarà. Tampoc no podem oblidar que això reportarà uns calerons a la Generalitat en forma de multes, oi?

La divisió de Cassini

En qualsevol cas, reitero el meu suport a aquesta mesura "ambiental" i crec que de mica en mica se n'introduiran més d'aquesta mena. També crec que les properes xifres de contaminació que publiqui el Departament de Medi Ambient i Habitatge demostraran l'eficàcia de la mesura (especialment si fan els càlculs de la mateixa manera que els van fer abans d'aplicar-la).

Energia i canvi climàtic: ciència o política?

S'està celebrant aquests dies a Barcelona un congrés internacional sobre les alternatives energètiques del futur i s'ha aixecat la veu d'alarma perquè el model energètic actual sembla que entrarà en una greu crisi d'aquí a uns deu anys si no hi posem remei. A tot això, fa alguns dies es van reunir científics de tot el món confirmant l'existència del canvi climàtic més enllà de tot dubte raonable, digui el que digui el cosí d'en Rajoy.

Els propers anys, doncs, seran decisius de cara al canvi del model energètic i, malauradament, la classe política no sembla preparada ni motivada per agafar les regnes d'un problema que pot esdevenir l'origen d'un autèntic pandemònium. La veritat és que tot indica que les alternatives a curt termini del model basat en el petroli són inexistents. Els biocombustibles, ara com ara, no sembla que puguin generar-se a un ritme prou alt com per abastir les necessitats actuals. L'energia basada en l'hidrogen es troba en fase molt experimental i, a més, encara és difícil generar i acumular hidrogen en les quantitats necessàries amb un cost competitiu. Les energies renovables, com ara l'eòlica i la solar, no semblen constituir una font d'energia prou consistent per assolir un percentatge important de les necessitats de la població (i a més el desplegament de parcs eòlics és un caldo de cultiu excel·lent per als col·lectius de nimbies). La fusió nuclear, amb el reactor ITER com a projecte estrella, sembla una possibilitat massa llunyana en el temps i també ha estat criticada per alguns pseudoecologistes que demostren desconèixer el més bàsic d'aquesta nova tecnologia. Molt poca idea (sinó nul·la) s'ha de tenir per argumentar que la fusió nuclear no és una energia neta.

Vist com està el panorama, crec que seria molt prioritari que es creessin els organismes supragovernamentals oportuns per dedicar els esforços necessaris per tal de desenvolupar a temps les energies que han de reemplaçar el model basat en els carburants fòssils. I dic que han de ser organismes supragovernametnals perquè tot allò que vagi més enllà d'un mandat polític (normalment un període de quatre anys) preocupa poc o gens a uns representats més interessats a fer el populisme necessari per conservar la cadira que no pas a aportar les solucions que demanda la societat, més encara, si els problemes que han de tractar es desencadenaran a mig o a llarg termini ("ja s'ho menjarà el proper", deuen pensar).

Així doncs, crec que només ens queden dues possibilitats. La primera seria reduir dràsticament el consum energètic, cosa que, per a molts (i jo entre ells) suposaria un cop molt dur per a les economies de tot el món i, en especial, la dels països en vies de desenvolupament. Segurament, es pot aconseguir una mica de millora en el consum amb polítiques d'estalvi, però possiblement el percentatge d'estalvi no seria prou important per equilibrar la balança. La segona possibilitat passa per substituir l'energia dels carburants fòssils per una altra font que permeti cobrir la demanda actual.

En tot cas, i com a opinió estrictament personal i possiblement equivocada, veig tan complicat poder canviar avui per demà el model energètic amb fonts d'energia que actualment tenim infradesenvolupades (solar, eòlica, marees, biocombustibles), que si jo hagués de buscar una alternativa per suplir, a curt termini, la dependència del petroli ho faria mirant a la fissió nuclear. I, ara sí, els ecologistes es posaran les mans al cap perquè tots sabem com de perniciosa i malparida és l'energia nuclear de fissió, culpable de gairebé tots els mals possibles. No els hi falta part de raó, perquè el tractament dels residus d'aquestes centrals deixa molt que desitjar. Però si s'analitza la qüestió amb objectivitat, es pot comprovar que els efectes nocius de l'energia nuclear són d'escala local (es redueix a la zona geogràfica en què s'acumulen els residus), però no globals, perquè no s'emeten gasos de l'efecte hivernacle. Afortunadament, alguns ecologistes ben informats, s'estan convertint en ferms defensors de l'ús de l'energia nuclear, com ara un dels fundadors de Greenpeace, Patrick Moore:

In 2006, Moore became co-chair (with Christine Todd Whitman) of a new industry-funded initiative, the Clean and Safe Energy Coalition, which supports increased use of nuclear energy.

Per tant, la meva proposta passa per apostar per l'ús de l'energia nuclear de fissió com a una bona alternativa durant el temps transitori necessari perquè la tecnologia permeti satisfer les necessitats energètiques del planeta amb una font autènticament neta, duradora i renovable.

La divisió de Cassini

Els efectes nocius de l'energia de fissió no es poden menystenir. Cal desenvolupar tècniques avançades i segures per tractar els residus de les centrals nuclears sense posar en perill ni la vida de les persones ni la integritat del medi ambient.

Per què li diuen Espanya quan en realitat volen dir Castella?

Fa uns dies l'amic albatros comentava sobre la situació política que "la cosa está mu malamente", frase que no només és certa sinó gairebé tautològica, tal i com veig les coses.

La veritat és que cada dia són més les evidències que tot allò espanyol que no es castellà fa molta nosa a la nostra Espanya moderna i cosmopolita. No cal recordar el famós episodi de Carod-Rovira quan es queixava que a Espanya no costés intentar respectar la fonètica del nom del Governador de Califòrnia, però que es castellanitza sense cap rubor un nom de pila català.

Els mitjans de comunicació també s'han fet ressò d'una visita del president Zapatero a Andalusia on, per increpar-lo, uns simpàtics ciutadans van tenir la genial ocurrència d'adreçar-se a ell com a "catalán", cosa que, al seu parer, devia constituir un greu insult. Algú s'imagina què passaria si algun eixelebrat, per increpar el president Montilla, s'adreçés a ell com a "andalús" o "xarnego"? La demagògia dels mitjans de comunicació espanyols (o potser hauria de dir castellans?) sens dubte no es faria esperar.

També comentava l'ex-president Pujol que havien arribat al seu coneixement un parell de casos de ciutadans catalans que viatjaven en taxi a Madrid i en enraonar en català a través del mòbil van ser expulsats de manera immediata pels taxistes. Tot i ser obvi que aquests fets són aïllats i gairebé anecdòtics, no deixa de ser menys cert que en cas d'haver succeït a l'inrevés (ciutadans expulsats d'un taxi a Barcelona per parlar en castellà a través del mòbil) la caverna mediàtica espanyola (castellana) hauria posat la seva maquinària a rodar de la manera en què, per desgràcia, ja estem acostumats.

Explicava l'altre dia el president Montilla que el sentiment de desafecció dels catalans envers Espanya anava a l'alça. Podem estar tranquils, perquè encara hauria de pujar moltíssim per arribar al nivell del sentiment de desafecció dels espanyols (castellans) envers Catalunya.


La divisió de Cassini

A mi Espanya en sembla un lloc fantàstic. Cada cop que visito diferents territoris d'aquest gran Estat en torno enamorat dels paisatges, les gents, la cultura i la gastronomia. Malauradament, els qui amb la seva actitud caduca i postcolonial no admeten les diferències dintre de l'Estat són els culpables de la creixent desafecció a què feia esment el president Montilla.