És per vosaltres!

El 2014 farà deu anys d'una dolorosa pèrdua personal i familiar. La meva mare ens va deixar de forma sobtada i inesperada. Malgrat que una malaltia degenerativa l'acompanyà els darrers anys de la seva vida, va ser un atac de cor allò que ens la va arrabassar violentament un fred dia de novembre. El que més destacaria de la meva mare és com es desvivia pels seus fills ‒pels meus germans i germanes, i per mi mateix‒ i com ens estimava incondicionalment i ens protegia amb ungles i dents. I és que l'amor d'una mare és una emoció imbatible, molt més forta que qualsevol argument o raonament intel·lectual. Aquell dia de novembre vaig experimentar un dolor extrem i agut que encara avui ressona en el meu interior, i que vaig poder superar gràcies al suport i l'amor incondicional d'una altra dona extraordinària, la meva dona.

Nou anys després la meva família ha crescut. Dues criatures meravelloses, les meves filles, omplen de joia i felicitat la nostra llar. Amb elles he après a entendre l'amor de la meva mare, la força extraordinària que representa el vincle entre pares i fills. L'angoixa i el desfici que he patit durant la recent hospitalització (sortosament res seriós) de la meva filla gran han estat d'una intensitat abassegadora i incomparable que evidencia la força insuperable d'aquest vincle.

De vegades repetim tant una frase o unes paraules sobre les nostres emocions que, d'alguna manera, aquestes esdevenen buides i tòpiques. És com si guardéssim en el nostre interior recipients d'emocions i, a còpia de deixar-les anar, aquests recipients s'anessin buidant de contingut i llavors les paraules passessin a ser només paraules. Quan diem o pensem “t'estimo” o “això em fa mal” es com si els nostres recipients d'amor o de dolor perdessin un petita part del seu contingut. Cal que anem fent un continu exercici interior per reomplir-los de tant en tant si no volem que aquestes emocions simplement es dilueixin en la buidor de les paraules.

Catalunya està vivint uns moments de gran transcendència històrica. Partidaris i detractors de la llibertat de la nostra nació ens arrenglerem i ens preparem per als mesos més decisius de la nostra història recent. Aquests dies, l'11 de setembre de 2013, centenars de milers de persones ens enllacem, mà amb mà, al llarg del Principat per reclamar la llibertat del nostre poble. D'arguments i raonaments favorables a la independència del Principat anem sobrats. Raons econòmiques, culturals, lingüístiques, històriques i de dignitat i justícia han estat repetides i recordades ad nauseam dia rere dia en el darrer any. Mentrestant, els detractors de la independència no han presentat cap argument mitjanament raonat per fer-nos veure que la unitat amb Espanya és la millor opció per al nostre futur. Potser no en donen perquè no n'hi ha cap, o potser no ho fan perquè saben que és intranscendent, que la batalla real es dirimirà en el terreny de les emocions. Amenaces i por. Aquesta és l'estratègia dels partidaris de la dependència d'Espanya. Les deu plagues bíbliques semblen un joc de nens comparades amb les conseqüències devastadores que patirem, segons ens diuen, quan esdevinguem una república independent.

Nosaltres, els partidaris de recuperar les llibertats de la nostra nació, potser no hem sabut o no hem volgut situar el focus del debat en el pla emocional. Repetim, com a autòmats, els mateixos arguments, raonem i enraonem, però de debò és això el més important? Tornant al relat original, ¿l'amor i els vincles de pares a fills no haurien de ser la força principal del nostre moviment d'alliberament? Evidentment vull viure en país lliure, sobirà, democràtic i socialment just, i sé que això no serà possible dintre d'un estat espanyol intolerant, antidemocràtic i espoliador. Però molt més important que això, infinitament més important que això, vull que les meves filles visquin en llibertat i en un estat que respecti les seves llengua, cultura i història, que defensi els valors democràtics de manera real i no només aparent, i que aposti per un autèntic estat del benestar.

Aquesta Diada, mentre enllacem les nostres mans al llarg del Principat, cal que pensem en els nostres éssers estimats, en aquells que ja ens han deixat i en aquells que heretaran aquesta terra. També existeix una cadena humana, intangible, entre les generacions passades i les generacions futures. Al llarg dels anys, pares i fills encaixem les nostres mans per construir una cadena temporal des del passat més remot fins al futur més llunyà. Aquesta cadena ens ha de bastir de la força necessària per assolir la llibertat. Hem de tornar a omplir els nostres recipients interiors amb l'amor i l'esperança, i fer tot el que puguem per deixar un futur digne a les noves generacions que ens succeiran i, quan mirem enrere, sentir-nos orgullosos per haver fet tot el que vam poder, i més fins i tot, per la consecució d'aquest futur esperançador.

Per tant, puc afirmar que tot això que estic fent és per vosaltres, filles meves, és per vosaltres! Aquestes paraules, per molt que les repeteixi, són les més importants i tindré cura d'anar-les farcint de contingut i d'emocions i no deixar que esdevinguin buides de tant repetir-les, perquè només d'aquesta manera estaré disposat a lluitar, amb ungles i dents, per la vostra (i de retruc per la meva) llibertat: 2014 + Catalunya = llibertat!

Continueu amb el següent blog de la cadena: La Cerdanya des de Can Fanga