El
2014 farà deu anys d'una dolorosa pèrdua personal i familiar. La
meva mare ens va deixar de forma sobtada i inesperada. Malgrat que
una malaltia degenerativa l'acompanyà els darrers anys de la seva
vida, va ser un atac de cor allò que ens la va arrabassar
violentament un fred dia de novembre. El que més destacaria de la
meva mare és com es desvivia pels seus fills ‒pels
meus germans i germanes, i per mi mateix‒
i com ens estimava incondicionalment i ens protegia amb ungles i
dents. I és que l'amor d'una mare és una emoció imbatible, molt
més forta que qualsevol argument o raonament intel·lectual. Aquell
dia de novembre vaig experimentar un dolor extrem i agut que encara
avui ressona en el meu interior, i que vaig poder superar gràcies al
suport i l'amor incondicional d'una altra dona extraordinària, la
meva dona.
Nou
anys després la meva família ha crescut. Dues criatures
meravelloses, les meves filles, omplen de joia i felicitat la nostra
llar. Amb elles he après a entendre l'amor de la meva mare, la força
extraordinària que representa el vincle entre pares i fills.
L'angoixa i el desfici que he patit durant la recent hospitalització
(sortosament res seriós) de la meva filla gran han estat d'una
intensitat abassegadora i incomparable que evidencia la força
insuperable d'aquest vincle.
De
vegades repetim tant una frase o unes paraules sobre les nostres
emocions que, d'alguna manera, aquestes esdevenen buides i tòpiques.
És com si guardéssim en el nostre interior recipients d'emocions i,
a còpia de deixar-les anar, aquests recipients s'anessin buidant de
contingut i llavors les paraules passessin a ser només paraules.
Quan diem o pensem “t'estimo” o “això em fa mal” es com si
els nostres recipients d'amor o de dolor perdessin un petita part del
seu contingut. Cal que anem fent un continu exercici interior per
reomplir-los de tant en tant si no volem que aquestes emocions
simplement es dilueixin en la buidor de les paraules.
Catalunya
està vivint uns moments de gran transcendència històrica.
Partidaris i detractors de la llibertat de la nostra nació ens
arrenglerem i ens preparem per als mesos més decisius de la nostra
història recent. Aquests dies, l'11 de setembre de 2013, centenars
de milers de persones ens enllacem, mà amb mà, al llarg del
Principat per reclamar la llibertat del nostre poble. D'arguments i
raonaments favorables a la independència del Principat anem sobrats.
Raons econòmiques, culturals, lingüístiques, històriques i de
dignitat i justícia han estat repetides i recordades ad nauseam
dia rere dia en el darrer any. Mentrestant, els detractors de la
independència no han presentat cap argument mitjanament raonat per
fer-nos veure que la unitat amb Espanya és la millor opció per al
nostre futur. Potser no en donen perquè no n'hi ha cap, o potser no
ho fan perquè saben que és intranscendent, que la batalla real es
dirimirà en el terreny de les emocions. Amenaces i por. Aquesta és
l'estratègia dels partidaris de la dependència d'Espanya. Les deu
plagues bíbliques semblen un joc de nens comparades amb les
conseqüències devastadores que patirem, segons ens diuen, quan
esdevinguem una república independent.
Nosaltres,
els partidaris de recuperar les llibertats de la nostra nació,
potser no hem sabut o no hem volgut situar el focus del debat en el
pla emocional. Repetim, com a autòmats, els mateixos arguments,
raonem i enraonem, però de debò és això el més important?
Tornant al relat original, ¿l'amor i els vincles de pares a fills no
haurien de ser la força principal del nostre moviment
d'alliberament? Evidentment vull viure en país lliure, sobirà,
democràtic i socialment just, i sé que això no serà possible
dintre d'un estat espanyol intolerant, antidemocràtic i espoliador.
Però molt més important que això, infinitament més important que
això, vull que les meves filles visquin en llibertat i en un estat
que respecti les seves llengua, cultura i història, que defensi els
valors democràtics de manera real i no només aparent, i que aposti
per un autèntic estat del benestar.
Aquesta
Diada, mentre enllacem les nostres mans al llarg del Principat, cal
que pensem en els nostres éssers estimats, en aquells que ja ens han
deixat i en aquells que heretaran aquesta terra. També existeix una
cadena humana, intangible, entre les generacions passades i les
generacions futures. Al llarg dels anys, pares i fills encaixem les
nostres mans per construir una cadena temporal des del passat més
remot fins al futur més llunyà. Aquesta cadena ens ha de bastir de
la força necessària per assolir la llibertat. Hem de tornar a
omplir els nostres recipients interiors amb l'amor i l'esperança, i
fer tot el que puguem per deixar un futur digne a les noves
generacions que ens succeiran i, quan mirem enrere, sentir-nos
orgullosos per haver fet tot el que vam poder, i més fins i tot, per
la consecució d'aquest futur esperançador.
Per
tant, puc afirmar que tot això que estic fent és per vosaltres,
filles meves, és per vosaltres! Aquestes paraules, per molt que les
repeteixi, són les més importants i tindré cura d'anar-les farcint
de contingut i d'emocions i no deixar que esdevinguin buides de tant
repetir-les, perquè només d'aquesta manera estaré disposat a
lluitar, amb ungles i dents, per la vostra (i de retruc per la meva)
llibertat: 2014 + Catalunya = llibertat!
Continueu
amb el següent blog de la cadena: La Cerdanya des de Can Fanga
